Una carrera de fons

Onze anys donen per molt o per poc, segons com es miri. Tot és qüestió al cap i a la fi de l'interès i la motivació que hi posem.

Onze anys són els que porto vivint a les Planes i sent el més objectiva que puc (mai se n'és del tot quan hi ha implicació directa) s'han fet força coses a les Planes. Només cal parlar amb els veïns de tota la vida, els que varen venir als anys seixanta. Carrers, enllumenat, clavegueram... no existia.

Tot i que els temps canvien, les societats progressen i les persones creixen, hi ha factors que no passen per cap procés de metamorfosi. Un d'ells és el sentit de l'equitat o el valor de l'empatia. Aquí és on la divergència apareix amb força, calant com un degoteig constant que amarra a tot el veïnat. Tots coneixem el significat d'ambdues paraules, com diu un amic meu "el paper ho aguanta tot" i les paraules sovint també.

Si de tant en tant aixequem el cap i observem ens adonarem que queda molta, molta carrera per córrer. En molts aspectes relacionats amb les infraestructures, el manteniment, la seguretat ... ens hem quedat al punt de sortida. A vegades ensenyant fotos a gent d'altres llocs del món queden bocabadats quan els i comento que on visc forma part dels quatre municipis més rics de Catalunya. Sembla totalment una ironia!

Sis plau, empatitzem més, siguem més equànimes i justos, només així pensant una mica en el benestar dels altres, amb les seves necessitats i aportacions podem convertir paraules en accions, en fets.

No tinc especial interès a viure en un dels municipis més riscs, ni en estar a cap rànquing de "top ten", però si necessito donar i rebre a parts iguals com en qualsevol procés de negociació, perquè en això consisteix part de l'anomenada honestedat.