Una ciutat habitable

No necessito una ciutat franquícia ni necessito una smart city

Ho sap tothom i és profecia que amb el nou any a tocar és el moment de plantejar bons propòsits i omplir el sarró de desitjos per al 2019. Aquest cop, però, els bons propòsits els deixaré per una altra ocasió i em centraré en els desitjos. No seré gaire exigent, no voldria per res del món que m’acuséssiu de demanar l'impossible. Us ho posaré fàcil: desitjo una ciutat habitable. Tan senzill com això. Un Sant Cugat que no ens expulsi. Desitjo una ciutat on no t'hagis d'arrencar un ronyó i part de l'altre per poder pagar un lloguer. Vull una ciutat que deixi de ser una de les més desiguals de l'Estat espanyol per motius de renda. Tinc ganes de poder dir que sóc de Sant Cugat i que la gent no digui que si sóc un pijo o que dec estar forrat. Desitjo una ciutat que urbanísticament tingui en compte a les dones i que a partir de les onze de la nit no sembli un desert.

 

No necessito una ciutat franquícia ni necessito una smart city. Cal una ciutat on la seguretat depengui més de la igualtat, la solidaritat i la cohesió social que no pas dels cossos policials. Vull un ciutat que deixi d'aparentar i que es mostri tal com és, amb les seves mancances i imperfeccions, però també amb les seves virtuts. Vull un Sant Cugat que passi comptes amb els seus governants i on els qui han fotut mà a la caixa ho paguin.

Desitjo una ciutat on no hi hagi persones soles i on Càritas hagi de tancar perquè cap família fa cua per recollir menjar. També desitjo que en Raül pugui tornar a casa ben aviat perquè això voldrà dir que les preses i presos polítics estan en llibertat. En definitiva, un Sant Cugat on tothom hi pugui viure i ho faci dignament. Tampoc demano massa, oi ?

 
Comentaris

Destaquem