Vint Nadals i més

La majoria d'edat de Pedra i Sang que celebrem representa, al meu entendre, un moment d'emancipació -com el d'un fill- d'un projecte de vida pròpia. A partir d'enguany, Pedra i Sang ja no és només dels qui primer van promoure-la i donar-li vida, ni tan sols dels intèrprets que cada Nadal n'hi donen de nova, sinó de tots els santcugatencs que, durant vint anys i més, tot gaudint de l'espectacle, han après sobre un fragment llunyà de la seva història, han reflexionat sobre els conflictes que hi apareixen: noblesa-església, diners-justícia, govern-poble, guerra-pau... i l'han anat fent seva.

La cultura, deia Montaigne, ens constitueix com a persones. Encara que sigui amb la seva limitada presència nadalenca, crec que Pedra i Sang ha contribuït a enriquir el nostre patrimoni col·lectiu. Ens ha proporcionat -com ho fan, per exemple, el Paga-li Joan, i tantes i tantes altres activitats de tota mena- un punt de referència, un tret identificatiu, tan necessaris en aquest món nostre cada vegada més uniformitzat.

Tant de bo moltes viles i ciutats (com ja va escriure Frederic Roda a la primera ressenya de l'obra, l'any 2000) disposessin d'espectacles semblants. I tant de bo també Pedra i Sang es disposés a alçar encara més el seu vol i s'anés convertint en un punt de referència per al conjunt del país. Una xarxa d'intercanvis de tradicions literàries locals seria sens dubte una contribució positiva al teixit de la cultura catalana.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.