Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Estava jo veient l’últim enfrontament futbolístic Barça-Madrid de fa pocs dies i de cop tot va ser diferent. El món televisiu m’oferia imatges equiparables al circ romà. Jo ja no sabia si estava en el segle XXI o és que s’havia produit un traspàs en el temps. Veient la televisió tot és possible.
La veritat, és preocupant. No tan sols la simplificació que esdevé en la relació espectador-mitjà televisiu, sino que ara també sembla que se’ns pot manipular en la nostra apreciació temporal. Per acabar de revoltejar els meus pensaments i/o sentiments veig com un senyor posa el seu dit a l’ull d’un altre. M’hauré adormit i la copeta de vi que m’he pres segurament m’ha fet de les seves, vaig pensà jo. No és possible que en aquestes alçades de la meva/nostra civilització se m’ofereixi un espectable tan singular, dit esportiu, a altes hores de la nit. És possible que no veiem l’objectiu d’una confrontació esportiva, però per més interessos comercials que tingui no deixa de ser un joc i res més.
Necessitem de la violència per assolir els suposats èxits esportius? És bo gaudir-ne apel.lant a la solidaritat amb els nostres jugadors? Si val tot? Tot això ens educa? Aquestes són preguntes fàcils, òbvies diria jo però de difícil resposta quan des dels estaments suposadament més responsables de la nostra societat se’ns implica en la violència justificant-la al.ludint principis suprems. Jo ja començo a ser una mica antic i en la meva formació sempre se’m va dir que la violència no cal mai ni val per res més que per imposar i fer mal a l'adversari o al ciutadà, a l'amic o al veí.
En veurem de més gruixudes perqué tot sembla indicar que la prosperitat econòmica no ha suposat gaire avanç cultural, humanístic, espiritual, etc. Se’ns avisa de que podriem veure imatges culpidores de violència per la televisió. És clar que aquesta violència és “necessària”…¿necessària? I és que tot si val per que fem i pensem el que no volem ni quasi entenem.
El problema potser és que no sabem guanyar-nos amb la nostra derrota ni felicitar-nos de veure que l’oponent té raó. Ni de buscar la felicitat en cedir davant dels altres.
L’altre dia un amic ciclista em comentava, mentre pedalavem a bon ritme, que veient un partit de futbol del seu fill de 9 anys, un pare d’un jugador-nen contrincant li cridava des de la banda: “Reventa-li el cap...” A aquestes alçades no sé que pensar. Potser hauriem de començar de nou!
La veritat, és preocupant. No tan sols la simplificació que esdevé en la relació espectador-mitjà televisiu, sino que ara també sembla que se’ns pot manipular en la nostra apreciació temporal. Per acabar de revoltejar els meus pensaments i/o sentiments veig com un senyor posa el seu dit a l’ull d’un altre. M’hauré adormit i la copeta de vi que m’he pres segurament m’ha fet de les seves, vaig pensà jo. No és possible que en aquestes alçades de la meva/nostra civilització se m’ofereixi un espectable tan singular, dit esportiu, a altes hores de la nit. És possible que no veiem l’objectiu d’una confrontació esportiva, però per més interessos comercials que tingui no deixa de ser un joc i res més.
Necessitem de la violència per assolir els suposats èxits esportius? És bo gaudir-ne apel.lant a la solidaritat amb els nostres jugadors? Si val tot? Tot això ens educa? Aquestes són preguntes fàcils, òbvies diria jo però de difícil resposta quan des dels estaments suposadament més responsables de la nostra societat se’ns implica en la violència justificant-la al.ludint principis suprems. Jo ja començo a ser una mica antic i en la meva formació sempre se’m va dir que la violència no cal mai ni val per res més que per imposar i fer mal a l'adversari o al ciutadà, a l'amic o al veí.
En veurem de més gruixudes perqué tot sembla indicar que la prosperitat econòmica no ha suposat gaire avanç cultural, humanístic, espiritual, etc. Se’ns avisa de que podriem veure imatges culpidores de violència per la televisió. És clar que aquesta violència és “necessària”…¿necessària? I és que tot si val per que fem i pensem el que no volem ni quasi entenem.
El problema potser és que no sabem guanyar-nos amb la nostra derrota ni felicitar-nos de veure que l’oponent té raó. Ni de buscar la felicitat en cedir davant dels altres.
L’altre dia un amic ciclista em comentava, mentre pedalavem a bon ritme, que veient un partit de futbol del seu fill de 9 anys, un pare d’un jugador-nen contrincant li cridava des de la banda: “Reventa-li el cap...” A aquestes alçades no sé que pensar. Potser hauriem de començar de nou!