Tot volia dir TOT

Diuen els pares que la meva vocació de periodista ve de petit, fins i tot asseguren que –de ben nano- preferia llegir els diaris als contes. Sí, era així. I també escoltar la ràdio al matí i mirar el TN al vespre. I en aquesta col·lecció de consum de notícies, quan tenia –encara no- deu anys, s'hi va afegir el TOT Sant Cugat.

Recordo perfectament que cada divendres esperava que el pare o la mare vinguessin del Mercat de Torreblanca perquè sabia que en una parada o altra agafarien la revista. Si l'operació 'divendres' fallava, l'endemà –dissabte- l'agafàvem del forn de la Mari, al carrer Joan XXIII. I va ser així com va néixer una relació d'amor setmanal que avui encara dura. 

Aquell 1985, Sant Cugat tenia 35.000 habitants. Avui en té pràcticament el triple i estic segur que en tot aquest temps, milers de nous santcugatencs s'han afegit a aquesta rutina. No ens enganyem, el principal atractiu de la publicació és que era gratuït. 

El Ramon Grau va tenir la magnífica idea de fer pagar a l'anunciant –i no al lector- el què costava publicar el TOT cada setmana. Però l'anunciant també hi guanyava perquè la seva notorietat pública augmentava i de quina manera: va arribar a un punt en què si no sorties al TOT, no existies. 

Quan havies d'arreglar unes sabates, miraves on hi havia un sabater, quan necessitaves un manyà, anaves a les planes del TOT, i també era on consultaves quina farmàcia estava de guàrdia: el nom de TOT Sant Cugat no era per casualitat. Va ser un dels primers productes globals de la ciutat i això, en plens anys 80, tenia molt mèrit. Un mèrit que es va traduir ràpidament en un èxit que ha perdurat fins als nostres dies. Felicitats!

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.