Xarxes de llibertat

Rellegeixo els articles de fa poques setmanes, també els meus, i m'adono que, o bé no ens van avisar de la magnitud del que venia, o ningú no va ser capaç de preveure-ho, o tots plegats ens vam equivocar. Ni les veus més apocalíptiques van arribar a predir la situació que tenim ara. No us vull parlar d'evidències científiques, deixem que d'això se'n cuidin els grans talents que tenim treballant-hi. Tampoc de números perquè em sembla profundament inhumà. Res d'això són números, són persones que viuen amb angoixa i moren en solitud, i no podem acceptar el mantra que un mort és una tragèdia, però molts només una estadística.

La modesta aportació de qui li agrada escriure és avui sobretot emocional. El confinament és físic i hem de fer un esforç per no imposar-nos-en un altre d'afegit i aprofitar la tecnologia que tenim al nostre abast per apropar-nos més que mai els uns als altres. No ens ha de costar gens ni mica dir-nos que ens estimem, preguntar com esteu, què feu, i fer-ho molt sovint. Aquestes setmanes tancat no puc dir que el cercle d'amics i estimats hagi girat com un mitjó, però sí que s'ha enriquit, s'ha fet més gran i més intens i, tot plegat, sense contacte físic. Ja arribarà.

Un dels projectes posposats és un taller d'escriptura en xarxes socials. L'acabarem fent, d'una manera o altra, potser per videoconferència. Us asseguro, en tot cas, que m'he replantejat de dalt a baix els continguts. Aquests dies trobareu tants tresors a les xarxes com misèries. I és que la tecnologia no fa res més que multiplicar els efectes de la pesta que, com escrivia Camus, contagia els cossos però, sobretot, despulla les ànimes.