Regals i mones als fillols

Gairebé tots teníem l’obsequi del pastís dels nostres protectors. Sempre hi ha aquell que té el padrí desmemoriat, però d’un lloc o altre es rebia l’obsequi.

Jo recordo que tenia el padrí a casa, que era el meu avi. Van fer un pacte amb la meva mare, que es cuidava de preparar-me cada any la mona. En aquell temps, les mones de pastisseria no eren gaire abundants.

La majoria de cases se les feien, puix els diners no sobraven mai, i d’aquesta manera el vailet quedava content i amb poca despesa per part del padrí. La mare feia un tipus de coca gruixuda i rodona i, aleshores, la cobria de xocolata desfeta i l’adornava amb uns quants ous durs repartits per sobre. Feia el seu efecte i els tres germans gaudíem de valent, ja que era prou grossa perquè tots en poguéssim prendre.

Ells no van tenir tanta sort en aquest aspecte. A un li tocà un padrí desmemoriat, i l’altre el tenia a prop de Reus (abans no era com ara, que amb una hora de cotxe se soluciona). El pobre, quan podia venir a veure’ns, complia la seva obligació, ja que en aquell temps, anant de pressa, necessitava dos o tres dies per anar i tornar si volia restar un dia amb nosaltres.

Actualment, al Rosselló i al Vallespir encara conserven aquest tradicional costum català. Ja ho fan per les festes de Nadal, quan regalen el “tortell del padrí” per recordar l’ofrena que va fer Sant Josep als pastorets que van acudir a la cova.

Igual que a la Catalunya Nord, a Menorca per aquestes diades els padrins també regalen als fillols un gran pastís. Diu que són més generosos que els catalans, ja que continuen fent-los aquesta ofrena fins a l’edat de setze anys. A aquests més ganassots, a part del pastís se’ls acostuma a fer un donatiu en metàl·lic, ja que en aquesta edat tenen alguna despesa extraordinària.