Joan Minguell: "Fa dos anys que tenim molt bones perspectives de futur"

Joan Minguell, a punt de complir els 54 anys, viu a Mira-sol. És un dels vicepresidents de la Unió Esportiva Sant Cugat. De tant en tant juga amb els equips de Segona A o B Provincial. Durant vuit anys va ser vocal de la Federació Catalana de Tennis de Taula, càrrec que va deixar l’any 2013. La Secció de Tennis de Taula de la UE Sant Cugat té vuit equips: un a Primera Nacional, un a Tercera Nacional, un a Primera Provincial, un a Segona A Provincial, un a Segona B Provincial, un a Tercera Provincial, i dos equips de veterans. La secció té 29 jugadors federats i una desena a l’escola de formació. Treballa en una empresa distribuïdora de vàlvules industrials, a Sant Cugat.

Vostè va entrar a la Secció de Tennis de Taula de la Unió Esportiva Sant Cugat gràcies a un anunci que va veure al TOT Sant Cugat...
Així és. Era un anunci de mitja plana en què la UE Sant Cugat buscava jugadors per a la secció. I vaig anar-hi i m’hi vaig apuntar.

Quina ha estat la seva aportació personal d’aquests 25 anys a la secció?
He intentat donar continuïtat i estabilitat a la secció.

Quan va néixer la Secció de Tennis de Taula?
El Miquel Montserrat, el primer delegat que va tenir la secció, em va donar una documentació segons la qual els documents més antics que hi ha daten de l’any 1989. Però és possible que la secció s’iniciés els anys 1985 o 1986. Els inicis de la secció van ser a l’Ateneu Santcugatenc, a la plaça de Pep Ventura, on hi va estar un parell d’anys. Hi havia dues taules de tennis de taula. El que no sé és quan vam començar a competir en l’àmbit federat. Quan jo vaig arribar a la secció l’any 1990, els equips ja feia dues o tres temporades que estaven federats, això segur.

Quin balanç fa dels seus 25 anys al capdavant de la secció?
He tingut molta sort de comptar sempre amb el suport de Josep Antón i d’Enric Bosch, que també són jugadors del primer equip, a la Primera Nacional. Si no hagués tingut la seva ajuda, no sé on estaríem a hores d’ara. Així de clar li dic. M’han ajudat molt, i si no hagués estat per ells dos seriem un club normalet i no un club força important com el que som.

Juguen i treballen per a la secció.
El Josep és el responsable de l’àrea esportiva. És qui estructura els equips, qui fa els fitxatges per al primer equip i els contactes administratius amb les federacions catalana i espanyola. I l’Enric és el director tècnic esportiu de la secció, l’entrenador dels equips.

I dos molt bons jugadors.
Sí que ho són. Són dos jugadors molt diferents. Són la nit i el dia. L’Enric és un estilista pur i el Josep és un portent físic. L’Enric en té prou de jugar en un espai de dos metres quadrats, i el tennis de taula del Josep és molt físic, arriba a totes les pilotes i les col·loca a la taula com sigui.

Ja tenen els jugadors que en un futur els han de suplir?
Hi ha bons jugadors que, si no passa res, els haurien de substituir d’aquí a uns anys. El Josep i l’Enric tenen 35 anys i van complint anys, tot i que encara els queda molt de tennis de taula.

Quina anàlisi actual fa de la secció?
Hem passat part de la temporada passada i tota aquesta campanya 2014-2015 amb molt bones perspectives, tant als equips federats de la secció com a l’escola de formació (per a jugadors a partir dels 14 anys). Hi ha dos jugadors que s’han estrenat als equips federats, que tenen molt de talent. Han fet una progressió important. Són el Niran Carretero i el Gabriel Oliveras, de 14 anys. Aquests són els que, teòricament, han de pujar com en el seu dia ho van fer el Josep i l’Enric.

I a l’escola de formació del club?
Hi ha una desena de nens molt bons, com l’Ivan González o l’Albert Brugué, que la temporada que ve podrien jugar en un equip federat. Els nens que tenen menys de 14 anys han de formar-se a través de l’Oficina Municipal d’Esport per a Tothom (OMET), i l’entrenador d’aquests nanos és l’Enric Bosch. I ho fan a les mateixes instal·lacions que ho fan els jugadors federats i l’escola de formació de la UE Sant Cugat, a la sala de tennis de taula del Pavelló 1 de la ZEM Rambla del Celler. Per a nosaltres el més important és la base.

Vaja, que la secció va a més.
Sí, però hem de ser conscients que som un esport minoritari i que cada setembre no ens entren moltíssims jugadors.
En els últims anys, la secció ha apostat per fer una bona promoció del tennis de taula amb l’objectiu de captar nous palistes per a la secció. Hem organitzat jornades de tennis de taula al carrer, torneigs per a jugadors no federats, les Escoles Esportives de Tennis de Taula que fa anys que organitzem... I la resposta ha estat bona.

Si féssim un rànquing de clubs catalans de tennis de taula, en quina posició trobaríem la UE Sant Cugat?
A Catalunya hi ha uns 160 clubs i nosaltres estaríem entre els quinze primers. Li faig dues distincions. A Catalunya hi ha pocs clubs que tinguin set equips com nosaltres. Només el Calella, Mataró, Ripollet i Borges i algun més. També hi ha pocs clubs catalans que tinguin tota l’escala d’equips, des de Tercera Provincial fins a Primera Nacional. I nosaltres ho tenim. I, pel que fa a instal·lacions, tret d’aquests grans clubs, la nostra és molt millor. Si tinguéssim una cinquantena de jugadors federats, passaríem a ser un club molt important de Catalunya.

Per què costa tant captar joves que vulguin jugar a tennis de taula?
Per què ara se sap que existeix un esport que es diu bàdminton? Doncs perquè hi ha hagut una noia espanyola que ha quedat campiona del món i ha sortit molt per la televisió. Ara, segur que el bàdminton té moltes més llicències. També depèn de la idiosincràsia de la ciutat on estàs. Per exemple, a Ripollet, hi ha molta tradició de tennis de taula i per entrar a jugar-hi hi ha cua. També passa a Mataró, Calella...

Joan Minguell encara té molta corda...
Espero que sí. Tinc ganes i estic motivat per continuar al capdavant de la secció.

Com està vivint la situació que viu la junta directiva de la UE Sant Cugat amb un grup d’oposició que s’està mostrant dur?
No m’hi havia trobat mai, ni a la UE Sant Cugat ni a la Federació Catalana de Tennis de Taula. És obvi que és una situació desagradable. Pensava que mai s’arribaria fins a on s’ha arribat.