La memòria col·lectiva, memòria històrica i identitat nacional

La nació, com una comunitat definida culturalment és un dels valors més alts de la modernitat; té un caràcter quasi sagrat comparable només amb la religió; de fet aquest caràcter deriva en gran part de la religió. Podríem dir que la nació és el substitut secular de la religió o un dels seus aliats poderosos. En l’època moderna els sentiments comunitaris generats per la nació tenen un gran valor i són assíduament cercats com a base per a la lleialtat de grup. Com a valor simbòlic la nació és l’aposta de lluites ideològiques complexes en la qual participen grups diferents. El fet que l’estat és molt sovint el beneficiari d’aquestes lluites i vulgui monopolitzar el valor nació no és gens sorprenent donat el seu poder. Penso que cal veure les ideologies nacionals com un precipitat dialèctic del nou i del vell; i si bé és cert que projecten una imatge de continuïtat estan espitllerades per discontinuïtats. Tota versió essencialista de la nació oblida el fet que hi ha una re definició constant de la nació. No hi ha “France éternelle” mal que li pesi no sols a la historiografia francesa romàntica sinó fins i tot al professor. 

Sobre la continuïtat i discontinuïtat de la memòria col·lectiva, cal preguntar-se per que existeix aquesta pretensió de continuïtat. Un físic podria dir que l’explicació resideix d’alguna manera en la por irracional que tenen els pobles al buit històric. És cert que en els seus orígens i fonaments la identitat nacional és un intent de preservar els costums dels nostres avantpassats, però com ja he dit, la realitat és canviant. L’efecte de les ideologies nacionalistes (especialment les essencialistes) és projectar sempre la mateixa imatge de la nació, quan de fet el que hi ha són realitats canviants. La qual cosa no vol dir que no hi hagi continuïtats. 

En termes positius la identitat nacional posa èmfasi en la necessitat d’arrels, en la necessitat d’una tradició a la vida de qualsevol comunitat. És aquí on cal esmentar la famosa frase de Renan segons la qual la nació evoca en el ciutadà la “possessió en comú d’una rica herència de memòries” (Renan 1992 : 54). A la vegada, però, diu Renan, cal haver oblidat certs aspectes del passat. En el cas de França és important no recordar les massacres dels occitans al segle XVI (a la St.Barthélémy de 1552) (Renan 1992: 41-42). Jo parteixo del supòsit que la memòria històrica és generalment el component central de la identitat nacional, si bé n’hi ha d’altres, com la llengua, que poden ésser igualment importats. 

JOSEP R. LLOBERA

 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.