Napoleó, la música i els canons

El 2015 es compliren 200 anys de la batalla de Waterloo, la caiguda definitiva de Napoleó (1769-1821). Atès que se li solen atribuir frases com “la música és el menys molest dels sorolls” o que l’única bona era la dels seus canons, Joan Vives va fer una recerca sobre el personatge que li reportà troballes curioses i que exposà en la seva conferència tot intercalant trets de la vida del soldat, general i emperador amb la “banda sonora” que n’acompanyà la biografia. I se’n deduí la inversemblança d’aquestes atribucions: el contradictori personatge, amb arrels en la Revolució, que passà per la República i desembocà en l’Imperi, no només se serví de marxes militars, sinó que s’envoltà dels millors músics: Gossec (peces patriòtiques), Méhul (Himne de Napoleó), Cherubini (òperes per al saló de Joséphine), Paisiello (músic de la cort napoleònica), Lesueur (Marxa de la Coronació), Beethoven (Simfonia Heroica en honor seu, dedicació revocada en autoproclamar-se emperador), Adams (Retour des cendres)...

Pilar Daniel