Etapa II: acceptació

Aquesta etapa és probablement la més complicada per a tothom, però també la més alliberadora. Tot i que l’acceptació comença realment un cop iniciat l’ingrés en un centre, aquesta acceptació prèvia ja es pot considerar un èxit. Normalment, la persona malalta no s’asseurà per dir: “Sí, tinc un problema, ho accepto”. Però, davant d’una situació límit, en què vosaltres teniu la darrera paraula, la persona deixarà de lluitar. És important detectar quin és aquest moment en què està més indefensa i aprofitar-lo. Per exemple: un problema de salut física en què us demana ajuda —o no—, però veieu l’oportunitat de portar-la a l’hospital. Si és possible, a un centre públic, perquè tenen protocols molt estrictes.

Un cop allà, mentre l’atén el metge (i ja valorarà l’estat físic), aparteu-lo un moment i expliqueu-li directament: “Té anorèxia nerviosa, bulímia o problemes greus d’alimentació, i se’ns està morint. Hem aprofitat que no es troba bé i volia venir a l’hospital perquè prengueu les mesures necessàries per a l’ingrés”. Els moments posteriors seran difícils, perquè probablement veureu com pateix. Si es posa molt nerviós o agressiu, potser caldrà contenir-lo entre diverses persones o, fins i tot, immobilitzar-lo.

El nostre consell: sortiu d’allà. No observeu la situació. Deixeu el vostre familiar en mans dels únics que poden salvar-li la vida. Culpabilitat: 0. Pelotero.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.