Fer diners

Una llengua és una representació fidedigna de l’univers compartit pels seus parlants. Així, els pobles mariners compten amb un ventall propi i divers de termes per referir-se al seguit de peixos i estris de pesca que configuren el seu entorn. En una línia similar, a casa nostra el vocabulari del temps i també el del menjar —molt especialment el referit al porc— tenen una presència recurrent en el lèxic quotidià materialitzada a través de la fraseologia i sinonímia.

Un altre tòpic habitual és l’interès pels diners, tot i que sovint s’aprofita per etiquetar-nos pejorativament. És un fet que als catalans se’ns titlla de garrepes, etiqueta que a Europa compartim amb escocesos i neerlandesos. Tòpics a banda, sí que és veritat que del mot diners en català hi ha sinònims per triar i remenar, ja sigui en singular —blanca, panís, pasta, peculi, pecúnia, virolla, xavalla (moneda petita), xavo—, ja sigui en plural —cacaus, cèntims, cuques, duros, bitllets, doblers (a les Illes), patacons, peles, quartos, calés... Alguns dels mots anteriors estan francament en desús, però no és el cas del darrer: calés.

Aquesta paraula prové de la llengua gitana, el caló, que l’emprava per referir-se a les monedes de coure, en oposició a la moneda de plata, ja que en origen calé volia dir “fosc, negre”. La paraula diner prové, en canvi, del llatí denaris (moneda d’argent de deu asos) i és present en la major part de la fraseologia del registre estàndard: –Deixa diners als amics si vols tenir enemics. –Els diners i la cortesia, de plebeu fan senyoria. –No tenir dos diners per fer cantar un cec. –El que es casa pel diner, de la dona és jornaler. –La que es casa per diners, tota la vida criada és. –A gitanos i mercaders, no els fiïs els teus diners.

Més enllà del racisme inherent del darrer refrany, queda clar que tant en dites com en locucions els assumptes de la butxaca són ben presents en la nostra quotidianitat. Reforcen aquesta sensació expressions com passar el plateret, gratar-se la butxaca, afluixar la mosca, no tenir un clau, costar una ronyonada... Ara bé, extreure’n d’aquesta recurrència idiomàtica, habitual en la majoria de llengües, que els catalans som avars de mena no té solta ni volta.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.