Messi no és l’imperfet (de subjuntiu)

Evidentment, aquesta llegenda del futbol, de cognom d’origen italià, no té res a veure amb les desinències de persona de l’imperfet de subjuntiu, però sembla que, probablement per influència del castellà, sovint creem nombrosos “cognoms italians”.

L’imperfet de subjuntiu és un temps verbal que expressa una voluntat, un desig o una possibilitat i depèn d’un temps verbal principal en passat. 

Mirem algun exemples, com ara “El metge li va demanar que reposés una setmana”, “ No volia que vinguessis tan aviat”. També apareix en les oracions subordinades que depenen d’una oració principal en què el verb va en temps condicional, com ara “Si disposessis de més temps, podríem anar plegats a la platja”. Si el temps verbal és compost també es manté la mateixa estructura i, per tant, hem d’evitar la construcció següent: “Si haguessis disposat de més temps, haguéssim* pogut anar plegats a la platja”. 

* En aquest cas, s’ha substituït de manera errònia el temps condicional pel del plusquamperfet de subjuntiu. La forma correcta seria la següent: “Si haguessis disposat de més temps, hauríem pogut anar plegats a la platja”. 

Un cop hem vist el funcionament d’aquest temps verbal, fixem-nos, però, en l’ortografia i tornem a recordar els nom de l’estrella del futbol. L’imperfet de subjuntiu es caracteritza per tenir moltes esses i molts accents. Posem-hi un exemple amb la conjugació del verb parlar: parlés, parlessis, parlés, parléssim, parléssiu, parlessin. La primera i la tercera persona del singular acaben amb essa. Per analogia amb la resta de persones del singular i del plural s’acostuma a afegir una “i” darrera de parlés. I així sentim “parlessi”, com si fos un cognom italià, com ara Messi o Rossi.

 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.