Monàrquics sense voler

La catarsi col·lectiva provocada per la mort de la reina Elisabet II, va posar de relleu certs detalls lingüístics que avui destaquem

Que res és per a sempre és una de les escasses certeses que ens acompanya al llarg de la vida.

Bona prova d’això és el recent traspàs de la reina Elisabet II, que va protagonitzar el regnat més longeu de la monarquia britànica. Siguem monàrquics, republicans o àcrates, és innegable que amb la seva mort es va generar un espectacle mediàtic del qual va ser difícil escapar.

Primer, tot i tractar-se de la família reial britànica —i consegüentment anglòfona—, us deveu haver fixat que adaptem els antropònims al català: el rei Carles III, la reina consort Camil·la, el príncep Guillem... Això és així perquè cal traduir a la llengua d’arribada els noms de la reialesa i també el dels papes. Llavors, diem el papa Benet XVI o el rei Felip VI. La norma, però, és que no adaptem els antropònims estrangers: Liz Truss, primera ministra britànica; Olaf Scholz, canceller alemany.

Segon, quan a un nom l’acompanya un motiu, hem d’escriure amb majúscula inicial tots els elements que exerceixen d’àlies, llevat d’articles i preposicions: Martí l'Humà, Pere III el Cerimoniós, etc. Ara bé, si el sobrenom prové d’una altra llengua, llavors també escrivim l’article amb majúscula: The Boss, La Faraona, El Greco. Filant més prim, quan aquests noms alternatius segueixen el nom real complet de la persona, s'escriuen entre comes o en cursiva: Francesc Macià, l’Avi; Juan Carlos Navarro, la Bomba.

Acabarem tornant a les processons, vetlles i exèquies diverses organitzades amb motiu de l’operació Pont de Londres, en les quals es va fer menció a innombrables topònims: l’abadia de Westminster, el castell de Balmoral, el castell de Windsor, el palau de Buckingham, el palau de Holyrood... De la seva lectura es fàcil concloure que en els topònims es respecta el nom propi en la llengua original però que es deixa en minúscula i en català l’element del qual es tracta: abadia, castell o palau.

I fins aquí; com dèiem a l’inici, tot té un final i la mort és tan complida que de ningú s’oblida. Però precisament per això, perquè només la mort no té remei, hem d’aprofitar la vida amb plenitud, siguem poble o rei.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.

 
Comentaris

Destaquem