Parlem del món en català

La toponímia és un element lingüístic singular. En articles anteriors ja la vam abordar per tal d’explicar per què alguns noms de llocs els traduïm (l’Havana i Lleó, per exemple), d'altres els citem amb la denominació en la llengua original (Buenos Aires o Birmingham) i encara n’hi ha que els adaptem al nostre alfabet a partir d’un altre no llatí (Moscou). Aquesta aparent disparitat de criteri pot semblar desconcertant, si bé al darrere hi ha raons que la justifiquen.

Cal dir que les llengües tenen una tendència natural a adaptar fonèticament i morfològica els mots d’altres idiomes que hi arrelen, i els topònims no en són l’excepció. Fins ara podíem revisar els criteris de toponímia en l’opuscle Criteris de traducció de noms, denominacions i topònims, per bé que data del 1999. És per això que també ens calia una eina actualitzada i àgil de consultar, i ja la tenim aquí acabada de sortir del forn: el Nomenclàtor mundial. 

Arran de la publicació del Nomenclàtor també s’han constatat alguns canvis. Per exemple, la invasió russa d’Ucraïna ha posat en primer pla els noms de les ciutats d’aquest país, que abans citàvem a partir de la denominació russa, mentre que ara ens basem en les formes pròpies ucraïneses; d’aquí que diguem Lviv, Kíiv o Zaporíjia. Altres modificacions que hi apareixen i que suposen una novetat respecte de com s’escrivien abans són els topònims Múnic, Zúric, Chicago, Shanghai, Cambodja o Kenya, per citar-ne alguns dels de més anomenada. Però, més enllà de la casuística concreta, la importància que palesa aquesta eina és que, en paraules de Francesc Xavier Vila, secretari de Política Lingüística, “podem disposar d'una manera de parlar del món des de la nostra llengua".

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.