Quan comencem a ser “grans”?

Com deia la meva mare —una dona sàvia, com també ho era el meu pare—: “Avis som dels nostres nets”. Aquesta frase, aparentment senzilla, conté una gran veritat: sovint, les paraules que ens defineixen tenen més a veure amb els vincles que establim que no pas amb l’edat que tenim.

El mot “ancià” és un terme genèric, útil en alguns contextos, però que no sempre reflecteix la realitat de les persones. I “gran” o “persona gran”, ho som potser des del moment que ens convertim en “el germà gran”, de vegades amb tot just un any.

Llavors, quan comencem realment a ser grans? Quin terme ens representa millor? Per a mi, la qüestió no és quina paraula fem servir, sinó com la fem servir. El llenguatge pot transmetre respecte o menyspreu, segons el to, el context i la intenció amb què es diu.

Les paraules, per si soles, no fan mal. El que fereix o dignifica és l’actitud que les acompanya. Per això, més enllà del vocabulari, allò que compta és parlar-nos amb respecte, amabilitat i una mirada inclusiva. No es tracta de maquillar el llenguatge, sinó de reconèixer i valorar la dignitat que mereix cada etapa de la vida.

Vivim en una societat on l’edat sovint es converteix en etiqueta. Se’ns diu “joves”, “adults”, “grans” o “ancians”, com si aquestes paraules definissin qui som. Però, realment, a quina edat comencem a ser “persones grans”? I encara més important: quin significat donem a aquestes paraules?

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.