Sovint em pregunto què passaria si...?

Tinc un veí que cuida la seva dona malalta d'Alzheimer. És jubilat i hi dedica el seu temps a tenir cura d'ella. I ho fa amb una tendresa i una estima que m'impressiona. L'altre dia em deia que va haver de canviar-li la roba perquè la que li havia preparat no li agradava.

Sovint m'explica situacions que et semblen impossibles en una persona adulta i fins fa quatre dies autosuficient i sense necessitar a ningú. De vegades ve a casa meva i xerrem o anem a passejar pels carrers del centre del poble. Són estones que té la seva dona atesa per una noia que ve unes hores o bé està al centre on l'atenen.

A mesura que passa el temps vaig coneixent més detalls de la malaltia de l'Alzheimer. Estar amb ells, fer un cafè o anar a passejar em suposa conèixer, aprendre i acompanyar a tots dos. Em fa sentir bé. Em commou veure amb quina joia i paciència té cura de la seva esposa. De vegades em dic, què passaria si la meva dona tingués Alzheimer? Un calfred em passa per tota l'espinada només de fer-me la idea.

Diuen que tenir pensaments d'aquesta mena porta malastruga. "Fuig, fuig!" intento treure'l del meu cap. Però... què passaria? Del meu estat anímic, de les meves emocions no n'estic segur; el meu cap, però, em diu que la cuidaria amb tota la tendresa que sempre ens ha unit a tots dos. I cercaria ajuda a alguna associació de familiars de malalts, no em quedaria sol ni tancat amb ella. És justament el que fa el meu veí.

Informem-nos, segur que ens ajudarà en el tracte amb alguna persona que té Alzheimer.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.