“Tireu confit, que sou escarransits”

Tots tenim al cap la nostra calaixera particular amb calaixos que estan plens de records. Calaixos on guardem de manera ordenada, o no, records que sumats són la nostra vida. Començo aquest escrit fent una recomanació; feu còpia de seguretat de tots els vostres records, no fos cas que un virus –com m’ha passat a mi– aprofiti un descuit i se us els mengi.

Sort que alguns dels meus calaixos són de records de quan encara no hi havia ordinadors ni troians. Per això avui puc començar aquest article dient que... Als pobles, abans, i Sant Cugat no era menys, els diumenges a la tarda, la canalla d’una certa edat anàvem a catequesi. I a la sortida, a recollir confits a la porta de l’església, confits que tiraven després dels batejos. Per cert, els qui ja teniu una edat com jo, em donareu la raó en què ni els confits ni els caramels d’abans tenen res a veure amb els que tiren avui a la cavalcada de Reis i els Tres Tombs de Sant Antoni, els de la nostra infantesa han desaparegut. Els d’avui semblen confits i caramels de broma. Ara, que jo ho tinc clar... no m’ajupo pas. No fos cas que a sobre em torni a picar el nervi asiàtic.

"Els confits d’abans, ametlla amb anís i maduixa, han passat a la història; avui no fan la mida ni d’un cigró"

Faig muntanyetes amb el peu i sempre hi ha algun desesperat disposat a omplir la bossa del súper. És el que té tenir una certa edat.

Amb els anys he vist com les modes i costums, a més de ser passatgeres, també poden ser fins i tot cruels, era el cas de la celebració dels batejos. Quan vèiem que els primers acompanyants treien el cap per la porta, començàvem a cantar una horrible cançó que estimulava a tirar confits sense parar. A vegades, fins i tot, xavalla. La tonada de la cançó deia més o menys així: “Tireu confits, que sou escarransits, si no en voleu tirar, el nen es morirà”.

De la nena no dèiem res, però se suposava. El padrí els tirava a grapats, no fallava mai. I a sobre la cançó era lliure d’impostos, no tenia drets d’autor. Una passada. Després, per arrodonir la festa del diumenge acabàvem la diada veient una pel·lícula al local que tenia la Parròquia a un pis de la plaça del mercat vell, avui plaça de Sant Pere. La pel·lícula quasi sempre era sobre missions evangelitzadores de negritos a l’Àfrica, que per una altra banda no dic cap bajanada si dic, que ens venia com anell al dit per fer net amb Déu tot llepant els confits que dúiem a la butxaca.