Viatgers del temps

Cada dia fem un petit viatge cap endavant. Ens movem pel calendari, canviem d’estació, d’any, de moments. Tot avança. Però, malgrat això, hi ha persones que es queden ancorades en el passat. 

Quedar-se en el passat no vol dir recordar i no ens obliga a oblidar. Els records són valuosos, formen part de qui som. El problema és quan ens aferrem a allò que ja no hi és. Quan vivim des de la nostàlgia o el ressentiment. Quan no volem mirar cap endavant per por de perdre el que coneixem. Per por de perdre un petó que ja no hi és, però que sí que va ser. A vegades, no és el passat el que ens atrapa, sinó el que representa: una etapa on ens sentíem segurs, estimats o valorats. O potser el contrari: un dolor no resolt, una ferida que encara fa mal. 

Tant si és per por com per tristor, el passat pot convertir-se en una presó invisible. I, fins i tot en aquests moments, podem descobrir alguna cosa preciosa: potser alguns dels personatges que avui podem arribar a ser —creatius, valents, tendres, lliures— van començar sent els nostres fantasmes, aquelles veus internes que ens ajudaven a fugir d’una realitat que no volíem viure. Potser vam imaginar mons imaginaris, versions de nosaltres mateixos més fortes o més felices, per poder suportar allò que ens feia mal. I això, lluny de ser una feblesa, és un acte de resistència i creativitat. 

Ara, amb el temps, podem tornar a aquells personatges imaginaris, als somnis que ens salvaven, i convertir-los en realitats.

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.