Bruixes santcugatenques

Mites i Llegendes de Sant Cugat

(Transcripció: Rogeli Pedró. Veu: Eugeni Canas)

Aquesta peça forma part del col·leccionable "Mites i Llegendes de Sant Cugat", de Rogeli Pedró editat i publicat l'any 1999 pel Diari de Sant Cugat i reeditat en format digital pel TOT Sant Cugat. Descobreix més llegendes aquí.

Bruxes santcugatenques

Bruxes santcugatenques

 

BRUIXES  SANTCUGATENQUES 

A principis de segle XX, al poble de Sant Cugat, la gent senzilla creia fermament en bruixes o en mals esperits. La bruixa obrava de manera extraordinària, servint‑se de la superstició i l’engany. Tenia art i pacte amb el diable. La gent de bona fe així ho creia i recorria, sovint, a signes d’empremta religiosa per combatre‑les.   

A Sant Cugat, com a tots els pobles, hi havia gent, molta gent, que creia en bruixes, les quals no sempre eren personatges irreals que s’evidenciaven només pels seus fets, sinó que de vegades eren dones de carn i ossos, veïnes del poble que, potser pel seu mal caràcter o pel seu aspecte poc curós i estrafolari, es carregaven amb aquesta atribució.

 

La major part dels fets ocorreguts, avui tenen l’aire de ser tan summament puerils que sembla estrany que hagin estat reals, i més aviat ens fan riure.

A Sant Cugat hi havia un matrimoni que a ell li deien Criat i a ella Llucieta. Tothom sabia que creien cegament en bruixes i, encara més, que hi tenien certa relació. Al carrer Sabadell vivia un home que tenia un matxo i un mosso que li menava el carro. Un matí, com cada dia, va treure el matxo de l’estable, situat dintre la casa, i en anar a traspassar el portal per sortir a l’eixida, el matxo s’aturà; el mosso prou l’estirava perquè sortís però no hi havia res a fer, el matxo romania parat davant el portal. Tranquil·lament, li va fer donar una volta per dintre la casa, però, quan tornava a ser davant la porta, es tornà a parar; ho intentà altres vegades i sempre el mateix, no volia traspassar el portal. Llavors cridà l’amo, qui ho provà i va obtenir el mateix resultat. Aquest, intrigat, preguntà al mosso qui havia trobat el dia abans en tornar de l’hort de la Torre Negra. El mosso, fent memòria, anomenà un parell de pagesos del poble, el Criat i la Llucieta, que havia trobat a l’Era dels Monjos. L’amo, llavors, ja ho va veure clar; anà tot seguit a trobar el Criat acusant‑lo d’haver‑li encordat el matxo i exigint‑li, furiós, que li tragués l’embruixament. El Criat, esporuguit, li va dir que no tenia poder per fer‑ho i el va adreçar a un home de Cerdanyola que, amb els seus remeis, curava embruixaments. De retorn, l’amo va poder treure tranquil·lament el matxo de l’estable.

La bruixa més destacada de Sant Cugat, però, fou una que vivia al carrer Plana de l’Hospital. Quan venia una tempesta remorosa de trons allargassats, o bé secs i espaordidors i amb un zigzaguejar de llampecs que resplendien fins a l’enlluernament, sempre s’entreveia, cavalcant la nuvolada, la bruixa de la Plana de l’Hospital que dirigia la tempesta i la feia descarregar on li semblava.

Un dia es va veure venir una d’aquestes tempestes, la més tenebrosa que s’havia vist mai, i ella, la bruixa, també anava al capdavant. El campaner, que ho va veure a temps, cuità a brandar la campana d’alarma. La nuvolada es va parar. La bruixa prou deia «endavant!!!, endavant!!!» Però la nuvolada restava immobilitzada pel so de la campana més important del nostre campanar. Aleshores la bruixa manà que es descarregués la tempesta allà mateix on es trobava, i a Sabadell va caure el xàfec més important que ningú hagi vist mai.

Ja veieu com les històries de bruixes són com contes a la vora del foc, però la gent d’abans, molta gent, creia que eren reals.

 

La història següent ens parla d’unes quantes dones que vivien pel cantó del carrer de l’Arpa i la carretera de Cerdanyola i que treballaven a Rubí, en una fàbrica que en deien el Vapor. Anaven i tornaven a peu. Plegaven a les sis de la tarda i bona part de l’any arribaven a Sant Cugat que ja era ben fosc. Un dia, quan passaven el tros de carretera de sota el campanar del Monestir, els va sortir una cabra negra esbojarrada, saltant i fent cabrioles per sobre els terraplens que hi havia llavors a la part baixa de la carretera. Les dones es van espantar molt. L’endemà i cada dia els sortia, en aquest mateix indret, la cabra endimoniada. Per fi, els seus marits es decidiren a esperar‑les, ben amagats i proveïts d’una bona vara. Quan arribaren les dones, els saltà la cabra i els homes l’empaitaren garrotejant‑la fins que li trencaren una cama. Finalment, es perdé ranquejant en la foscor de la nit. L’endemà, més d’un va quedar sorprès de veure la bruixa de la Plana de l’Hospital amb una cama trencada.

En aquest apartat d’històries referides al món de les bruixes, no podem deixar de banda el sistema que utilitzava el Xic Tortosa per treure les bruixes o els mals esperits de casa. Necessitava gent que l’ajudés, un bon garrot i un grapat de candeles beneïdes. Si la casa embruixada tenia planta baixa i pis, començava per dalt, entrava en una habitació armat amb l’esmentat garrot i començava a etzibar garrotades a l’aire a tort i a dret de tal manera que no deixava ni un sol espai de l’habitació on no hi hagués brunzit l’estaca. Quan considerava que l’habitació havia quedat neta, deixava a la porta un dels seus ajudants amb una candela encesa per evitar que cap esperit malèfic pogués tornar-hi a entrar. I així ho anava fent amb totes les habitacions, continuava escales avall i anava escombrant a garrotades tota la casa, i vinga encendre candeles per conservar la feina feta. Anava estrenyent el cercle de l’enemic invisible cap al punt final de la llar de foc i allà agafava, en un grapat, totes les candeles enceses i empenyia amb elles tota la malastrugança de la casa xemeneia amunt, tot cridant: «a fora maleïdes bruixes, a fora!!!» I la casa quedava neta. Això, per a ells, amb tota seguretat no era captiveri, era una necessitat que els creava la ignorància, la superstició i la credulitat el món que anaven cabdellant amb els fets que, per a ells, no tenien una clara explicació.

Finalment, explicarem la història d’un personatge santcugatenc que fàcilment se sentia cohibit pels poders opressors dels mals esperits i que cada any esperava la Nit de Nadal per deslliurar‑se’n. Ho feia amb l’ajut d’un amic seu. A la mitjanit del dia de Nadal es despullava completament i entregava la roba al seu amic que sortia a fora, la penjava darrere el carro i així que les campanes començaven a repicar a festa, ell garrotejava la roba penjada pel seu amic fins que se’n cansava o fins que les campanes deixaven de tocar. El nostre personatge es tornava a vestir i diu que es quedava tan tranquil i descansat.

* Mites explicats per l’Eugeni Canas.
* L’Eugeni Canas ha estat un personatge cabdal en la recuperació del Paga-li, Joan i de les nostres tradicions santcugatenques.
Parlar de bruixes ha estat una constant en el nostre entorn immediat. Aquestes havien format part de la quotidianitat agrícola i pagesa de Sant Cugat en un temps ancestral i, sobretot, a l’Edat Mitjana. Tot allò que no podia explicar-se d’una forma natural, s’atribuïa a forces estranyes el domini de les quals tenien les bruixes si eren malignes i els monjos si resultaven beneficioses. Tanmateix no es pot ignorar que la presència del monestir com a centre de cultura va ajudar a evitar supersticions i  acusacions de bruixeria. Les llegendes que explicava Eugeni Canes són genèriques i es troben en molts altres indrets del país, encara que se situen en escenaris locals. El carrer de Sabadell, per exemple, es va obrir vers la meitat del segle XIX, quan el monestir només era una simple parròquia. A voltes la fama de bruixeria provenia del coneixement empíric del poder de les plantes, que usualment s’aplicaven amb finalitats terapèutiques. Però també per a certes operacions prohibides, com ara l’avortament. D’aquí la llegenda que les bruixes mataven nadons, quan ben sovint el que feien era ajudar a pobres dones. 
Les bruixes es caracteritzaven per ser velles, lletges i malvades; aquesta era la percepció que en tenien els santcugatencs d’aleshores. Segons ens explica l’admirat Pep Coll (Pessonada-Pallars Jussà 1949) en el seu llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”. Editorial La Magrana 2001  “...no ens ha de sorprendre que moltes (bruixes) es refugiïn en el càlid recer de la beateria i que altres -gràcies a Déu, molt poques- recorrin a tota mena de fórmules secretes per tal de venjar-se d’una comunitat que els margina. Desposseïdes de l’autoritat de la mestressa, la bruixeria és ara l’únic poder de què disposen”.  
A diversos pobles i ciutats del Vallès com Terrassa, Sabadell Caldes de Montbui, Sentmenat i també Sant Cugat, les bruixes eren personatges molt coneguts, amb noms i cognoms, solien ser persones estranyes, marginades, solitàries i de molt mal caràcter, moltes solien tenir defectes físics i algunes es dedicaven a l’ofici de curanderes.

Làmina original en format PDF

 

Més informació
 
 
Comentaris

Destaquem