El Camí dels Monjos i la fundació del monestir de Sant Cugat

(text i veu: Rogeli Pedró)

Aquesta peça forma part del col·leccionable "Mites i Llegendes de Sant Cugat", de Rogeli Pedró editat i publicat l'any 1999 pel Diari de Sant Cugat i reeditat en format digital pel TOT Sant Cugat. Descobreix més llegendes aquí.

EL  CAMÍ  DELS  MONJOS I LA FUNDACIÓ DEL MONESTIR DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

Feia una colla d’anys que alguns dels monjos del Monestir de Sant Llorenç del Munt, situat a La Mola, ja s’havien plantejat la possibilitat de canviar d’indret a causa de les fortes penúries i l’aïllament que patien: les seves terres no eren gens productives perquè estaven envoltades d’un immens pedregar i alguns dels monjos patien el mal de la solitud i la tristesa. Tots ells somniaven en algun altre monestir on l’aigua no escassegés, les terres fossin fèrtils i la convivència amb altres monjos els fes més agradable i productiva la vida monàstica.

Arribats a aquest extrem, els monjos demanaren permís al bisbe de Barcelona a qui estaven sosotmesos ja que es trobaven dins la seva jurisdicció eclesiàstica. El bisbe entengué les raons d’aquella comunitat religiosa i deixà que escollissin lliurement l’emplaçament on ubicar‑se. Només els demanà que respectessin un mandat:

«Que caminant rectament i sense marrada de cap mena, i, sense travessar cap riu, torrent o xaragall, s’establissin on millor els anés.»

Amb la lliçó ben apresa i amb alguna dosi de tristor pel lloc que deixaven, els monjos baixaren de La Mola, un darrere l’altre, sense saber quin seria el seu destí.

El camí es feia llarg. Passaren moltes penúries i desconcerts per complir les ordres del seu bisbe, però ells, ferms i valents, miraven sempre endavant segons els consells rebuts. Sense saber‑ho ni voler‑ho, arribaren a un indret que reconegueren com Sant Cugat. Aquell lloc complia els preceptes que els havia encarregat el seu bisbe abans de marxar de Sant Llorenç i decidiren quedar-s’hi. En aquest punt s’acabava, doncs, una part de l’aventura i començava una nova vida per a tots ells.

El camí que havien deixat enrere va quedar marcat per sempre més com El Camí dels Monjos, una ruta que, en gran mesura, més endavant serviria com a  camí de ferradura molt utilitzat pels pastors i ramats que venien del Pirineu cap al Vallès per passar‑hi l’hivern.

L’endemà mateix a punta de dia es veiè treballar la petita comunitat de monjos que presidia Sant Benet per aixecar el Monestir. 

Malgrat els reforços, les obres avançaven molt lentament i això treia Sant Benet de polleguera, un home molt decidit i treballador que començava a desconfiar de l’eficàcia dels seus monjos. La veritat era que, allò que construïen els operaris de dia, el diable ho desmuntava de nit. Tal fou el disgust del sant que s’arremangà l’hàbit i es posà mans a l’obra, de manera que aquesta va experimentar una gran embranzida en pocs dies.

En Banyetes, que s’ho mirava de prop, va arrufar el nas en veure que aquell santuari tirava endavant i que la seva estratègia destructora esdevenia inútil. Calia prendre alguna mesura ràpida, eficaç i definitiva per contrarestar aquesta competència considerada «deslleial».

El dimoni, que sempre en té alguna per fer, es convertí en un vistós ruc pensant que a sant Benet li agradaria de cavalcar‑lo i, en un dels seus passeigs, emprendria la fugida ràpida cap a l’infern. D’aquesta manera s’estroncaria l’obra per falta del seu màxim artífex i impulsor.

No sabem si per l’olor de sofre o pel color de la cua, en Benet va reconèixer el dimoni. El va lligar amb el cíngol beneït del seu hàbit i evità que recuperés la seva fesomia habitual de dimoni. Les dents li cruixien i espetegaven d’allò més en trobar‑se esmaperdut i pres pel seu gran enemic.

Però la cosa no va acabar aquí, perquè, a partir d’aquell moment, el ruc hauria d’ajudar als monjos a construir el monestir per accelerar encara més el ritme de treball.

La feina que realitzava diàriament el ruc era tanta que es va tornar sec i escanyolit com un fideu.

Un dia, un pagès que treballava els conreus de la vora va observar el ruc lligat a un arbre al costat del monestir; en veure’l en tan mal estat, li va fer pena i s’hi va apropar per deslligar‑lo. Quan va ser lliure, l’animal va fer un salt com una casa de pagès i, mentre feia cabrioles, recuperà la forma de diable que sempre havia tingut.

Amb la mirada confusa i un posat inusual, el pagès anava guaitant aquell espectacle fins que el dimoni desaparegué del tot. En la desorbitada fugida, deixà caure la pedra que duia al damunt i que, segons explica la memòria popular, era la darrera i l’única que faltava per completar l’obra del Monestir.

Molta gent del poble sovint recorda i repeteix que el Monestir de Sant Cugat del Vallès no està del tot acabat, perquè li falta aquella pedra que, fins fa pocs anys, encara restava al mateix lloc on la deixà caure el dimoni.

* Malgrat el que diu la llegenda, el monestir de Sant Cugat és molt més antic que el de Sant Llorenç del Munt, de manera que no té cap fonament històric. El monestir de St Llorenç va ser independent molt poc temps, ja que en ple segle X passà a dependre de Sant Cugat i, a  desgrat d’uns anys de llibertat en el segle XI, la resta de la seva història està unida al gran casal de la plana. És cert que el Camí dels Monjos que unia els dos monestirs no travessa cap torrent ni riera, ja que transcorre per la carena que fa de divisòria d’aigües entre el Llobregat i el Besós. És possible que una part de la via romana que anava d’Egara a Barcino tot passant pel Castrum Octavianum coincidís amb un tros del Camí dels Monjos L’expansió urbanística de 1970 n’esborrà alguns trams i, el 1988, es recuperà gràcies els esforços dels centres excursionistes de Matadepera, Terrassa i Sant Cugat i constitueix una fita important en la voluntat de salvaguarda dels camins històrics com a part del patrimoni local.

Làmina original en format PDF