Com els monjos retrobaren les relíquies perdudes de Sant Cugat

Mites i Llegendes de Sant Cugat

Text: Domènec Miquel

Aquesta peça forma part del col·leccionable "Mites i Llegendes de Sant Cugat", de Rogeli Pedró editat i publicat l'any 1999 pel Diari de Sant Cugat i reeditat en format digital pel TOT Sant Cugat. Descobreix més llegendes aquí.

Com els monjos retrobaren les relíquies perdudes de Sant Cugat

Com els monjos retrobaren les relíquies perdudes de Sant Cugat

 

DE COM ELS MONJOS RETROBAREN LES RELÍQUIES PERDUDES DE SANT CUGAT​

A la fi del primer mil.leni, els sarraïns enviaren diverses expedicions de càstig contra Catalunya. No pretenien cap conquesta territorial, sinó simplement debilitar un enemic que no es podia conquerir. Per això cremaven les cases i les esglésies, malmetien els conreus i feien presoners que després venien a Còrdova com a esclaus. El monestir de Sant Cugat, com que es trobava prop de Barcelona i era  un important centre espiritual, sovint era un dels objectius triat per a ser destruït. Els monjos, quan sabien que s’apropaven els sarraïns, s’amagaven a les muntanyes de Sant Llorenç del Munt, ja que en els seus cingles no arribava la cavalleria dels àrabs. Una vegada els sarraïns es retiraven, els monjos retornaven a la plana, reconstruïen el seu monestir i pregaven a Déu perquè els infidels triguessin força a tornar.

En una d’aquestes ocasions, l’avís arribà més tard del compte. Els monjos s’afanyaren a enterrar objectes de culte i relíquies i fugiren camps a través cap a la muntanya. Però un d’ells, més gras, més vell, no corria tant com els altres i es retardà. Un escamot de soldats sarraïns l’atraparen i, com que no hauria valgut gaire com a esclau, el varen degollar allí mateix. Va resultar, doncs, que quan la resta de monjos va tornar, començaren a desenterrar les coses amagades, i  tot d’una s’adonaren que no sabien on el monjo, degollat pels serrains, havia posat les relíquies de Sant Cugat. Tots s’entristiren molt, ja que Sant Cugat era el patró del Monestir i la gent venia en peregrinació a venerar les seves despulles. Remenant, remenant, recolliren diversos saquets amb ossos de màrtirs, però no sabien de qui eren. Així doncs, els que no pogueren identificar els hi penjaren un tros de pergamí amb un rètol que deia “màrtir ocult” i els dipositaren en una arqueta de fusta, dins l`església.

Al cap d’anys i panys, un comerciant de teixits de seda, procedent del territori musulmà, arribà a Barcelona amb la seva càrrega. Va vendre la seva mercaderia, va comprar-ne d’altra i quan ja estava a punt de tornar-se’n, un dia va sentir un sermó d’un monjo que el commogué profundament. Tot seguit el va voler conèixer i aquest li explicà que era d’un monestir de l’altra banda de la muntanya de Collserola, molt famós perquè en ell es guardaven les relíquies del gloriosísim màrtir Sant Cugat, aleshores extraviades. L’home, que es deia Llàtzer, medità tota la nit sobre la seva vida i de com només s’havia preocupat de les riqueses materials sense pensar en la salvació eterna de la seva ànima. Llavors va prendre una decisió: vendria tot el que havia comprat va repartir els diners entre els pobres i es faria monjo d’aquell monestir.

 

No fou tan senzill. L’abat Andreu el va rebre, l’escoltà, se’l mirà de dalt a baix i li manà que esperés quiet i resant fora, a la porta, mentre pensava si el podia admetre o no com a monjo. Van passar tres dies, el primer de sol, el segon de vent i el tercer de pluja. Llàtzer restava agenollat davant la porta, sense moure`s, sense menjar i sense dormir. L’abat callava. De tant en tant mirava per una finestra per veure la fortalesa de l’aspirant a monjo. A la fi, al matí del quart dia, va obrir la porta i va veure a Llàtzer en mig del fang, mullat, amb cara de fam i cansament. Tot seguit li va dir que no el podia admetre, perquè mentre plovia havia begut l’aigua que li queia pel rostre. Llàtzer va caure a terra plorant i va reconèixer que no era digne de ser admès, ja que havia comès molts pecats al llarg de la seva vida, però que si li donaven l`oportunitat, portaria una vida digna i de penitència per a expiar-los. L`abat se’l mirà de nou i pensà que, si era sincer i havia aguantat tres dies i tres nits de genolls, bé calia donar-li una oportunitat. Va convocar la comunitat a capítol i després d’exposar el cas, aquesta deliberà i decidí admetre’l tan sols com a servent.

La vida de Llàtzer va esdevenir exemplar. Cada matí es llevava abans que la resta de monjos, anava a resar davant l’altar de la marededéu i pregava perquè un miracle els fes descobrir on eren amagades les perdudes relíquies de Sant Cugat. Un dia, l’abat de Ripoll, va visitar el monestir i allí va conèixer a Llàtzer. Assabentat de les seves circumstàncies i impressionat per la seva humilitat, parlà amb l’abat Andreu i li recomanà que li fos concedit l’hàbit de l’ordre. Altra volta es reuní el capítol i així ho decidiren entre tots, ja que en aquells temps els monjos seguien procediments molt assemblearis.

El dia de Pasqua de Resurrecció, Llàtzer es llevà més d’hora que els altres, com sempre. Era un matí d’abril, encara era fosc i feia fresqueta. Travessà el claustre i va entrar a l’església. S’adreçà a l’altar de la marededéu i s’agenollà per a resar la lletania de difunts, en memòria de tots els germans monjos morts. Aleshores va passar una cosa extraordinària. Llàtzer havia anat a dormir tard amb els preparatius de la festa de Pasqua i tenia un xic de son. Tot d’una li va venir un badall irreprimible. Rere un finestral de l’església hi havia un parell de dimonis, espiant el que es feia dins. Quan veieren la boca badada de Llàtzer, feren un bot, per un vidre trencat entraren al temple i es precipitaren dins la gola del pobre Llàtzer que, immediatament, restà posseït.

A l’hora de matines, quan els monjos entraren dins l’església, encara tenebrosa descobriren al pobre Llàtzer a terra, davant l’absis esquerre, on hi havia l’altar de la Marededéu, ple de convulsions i traient bromera per la boca. Comprengueren que estava posseït. Cercaren la relíquia de la Veracreu i li aproparen amenaçant als immundíssims dimonis perquè diguessin qui eren, però no volgueren respondre. Els monjos pregaren tot el dia, des de primera hora del matí fins a vespres i quan hi acostaren de nou la relíquia, llavors, cansats de turmentar el pobre Llàtzer, digueren  amb veu forta que un es deia Zenab i l’altre s’anomenava Ynt. També confessaren que estaven envejosos de la virtut de Llàtzer i per això havien aprofitat un descuit seu per a torturar-lo. Tota la nit els monjos romangueren desperts demanant a Sant Cugat i a Sant Sever  que acudissin en la seva ajuda per a foragitar els dimonis. Al matí digueren una missa i després es reuniren a la Sala Capitular.

Van decidir arrossegar l’infortunat Llàtzer al claustre, davant la imatge de la Verge, i davant seu cantaren salms i recitaren lletanies. L’endimoniat jeia a terra amb els ulls clucs i les dents serrades. Els monjos l’envoltaven amb cisis encesos, comminarem als dimonis a abandonar el cos de Llàtzer i el remullaren amb aigua beneïda per a foragitar-los. El pobre es convulsionava, però els diables es resistien a sortir. Fou llavors quan l’abat decidí posar sobre el pit del possés l’arqueta amb les relíquies de Sant Sever i d’un màrtir desconegut, i que la seva intercessió obrés el miracle de deslliurar-lo. La portaren amb molta solemnitat, envoltada d’una boira d’encens. Tan bon punt l’arqueta tocà el seu pit, els dimonis començaren a cridar que els llevessin del damunt aquelles dues poderoses muntanyes que els aixafaven. L’abat va preguntar qui eren aquelles muntanyes i Zenab i Ynt contestaren a crits dient que un era el gloriosíssim Sant Cugat i l’altre Sant Sever, bisbe de Barcelona. Els monjos digueren que no era possible, que ni ells mateixos sabien on havien estat amagades les relíquies de Sant Cugat, que els volien enganyar. Els dimonis seguien cridant que no, que deien la veritat, que si no els retiraven l’arqueta serien aixafats pel seu pes. L’abat els va preguntar com sabien que era el cos de Sant Cugat el que els turmentava, i ells contestaren que perquè hi mancava el cap, que era a la terra de França. Com que això era cert, ja que l’abat Fulrat s’havia endut el cap de Sant Cugat al monestir de Saint Denis de Paris, els cregueren.

Els monjos començaren a plorar d’alegria per haver retrobat les relíquies perdudes i pregaren a Déu que, pels mèrits i la intercessió de Sant Cugat, expulsés els dos perversos dimonis. Aixecaren un xic l’arqueta i el diable Zenab sortí per entre les dents de Llàtzer, enmig de flamarades, tot dient que res podia contra el màrtir Cugat, que durant anys havia romàs ocult. Llàtzer va restar a terra com mort. Els monjos donaren gràcies a Déu pel miracle obrat i per haver descobert i identificat les preuades relíquies. Però encara restava un altre dimoni, Ynt. Aquest exclamà que només sortiria del cos de Llàtzer si portaven les relíquies dels apòstols Sant Simó i Sant Judes. Així ho feren i el diable fugí per anar a cremar al foc etern. Hores després, quan Llàtzer despertà, els monjos li preguntaren si recordava el que li havia succeït i no va saber respondre. Llavors li explicaren com havia estat posseït, com Sant Cugat havia intercedit per ell i com s’havien identificat les seves relíquies.

L’abat va manar escriure una acta que expliqués tot el fet i n’envià còpia a la ciutat de Barcelona, així com a moltes altres esglésies perquè coneguessin el miracle que havia succeït i com s’havien recuperat les relíquies de Sant Cugat. Anys més tard, es construí una arqueta d’argent amb relleus que explicaven la història del màrtir, una còpia de la qual encara és sota l’altar major. A partir d’aquell dia infaust, tots els monjos quan badallaven, es posaven una mà davant la boca, per impedir que un dimoni pelut hi entrés i els posseís. Tal com fem nosaltres, ni més, ni menys.

* Llegenda explicada per en Domènec Miquel.

Làmina original en format PDF

 

 

Més informació
 
Comentaris

Destaquem