De com un àngel va indicar on era enterrat el cos de Sant Càndid

Mites i Llegendes de Sant Cugat

 Text: Domènec Miquel. Veu: Josep Marfull

Aquesta peça forma part del col·leccionable "Mites i Llegendes de Sant Cugat", de Rogeli Pedró editat i publicat l'any 1999 pel Diari de Sant Cugat i reeditat en format digital pel TOT Sant Cugat. Descobreix més llegendes aquí.

De com un àngel va indicar on era enterrat el cos de Sant Càndid

De com un àngel va indicar on era enterrat el cos de Sant Càndid

 

DE COM UN ÀNGEL VA INDICAR AL REI JAUME II ON ERA ENTERRAT EL COS DE SANT CÀNDID, SOLDAT ROMÀ I MÀRTIR 

-Un emissari reial! Arriba un emissari reial!

El guaita de la Torre de l’Homenatge cridava tot abocant-se al pati d’entrada del Monestir. Els monjos es mobilitzaren en sentir la nova que venia a trencar la seva rutina diària. L’abat fou avisat i s’espolsà unes molles de pa que duia sobre l’escapulari, bona prova que acabava d’esmorzar. Amatent a rebre el missatger, una arruga li solcava el front preocupat per què devia voler el rei del Monestir de Sant Cugat. Dos monjos llecs anaren a obrir la gran porta i el prior, escoltat pel cellerer, que era un home alt i cepat, es disposà a donar la benvinguda a l’herald i conduir-lo a la presència de l’abat.

Els llecs es feren càrrec del cavall suat i el portaren a les mateixes cavallerisses per atendre’l. Mentrestant, el prior feia de guia vers el claustre i la sala capitular, on l’abat assegut en el seu cadiral i envoltat dels quatre pabordes, l’esperava. L’home s’agenollà als seus peus i li besà la mà que aquest li oferia en senyal de respecte i submissió. Després, Guerau de Clascarí, abat del Monestir de Sant Cugat i senyor natural del castell d’Octavià, feu alçar el missatger i demanà quines notícies li portava del bon rei Jaume. Aquest obrí la bossa del correu reial i en va treure un rotlle segellat que donà al paborde major, el qual feia les funcions d’assistent abacial. L’abat féu un gest amb la mà i després d’una nova genuflexió, l’emissari es retirà precedit pel prior, que el conduí a la cuina perquè li fos servit un refrigeri.

Quan el prior entrà novament a la Sala Capitular trobà als seus companys perplexos. El rei, en la seva carta, explicava com, en somnis, se li havia aparegut un àngel de Déu i li havia indicat que justament en l’absis del cantó de l’Epístola, es trobava enterrat de forma ignorada el cos de Sant Càndid, un oficial romà de la legió tebana màrtir de la fe cristiana, en haver-se negat a reconèixer la divinitat de l’emperador Maximià. Tots els monjos estaven meravellats de la notícia i, malgrat no era l'hora habitual, tocaren la campana per a reunir la comunitat en capítol i assabentar-los de la nova. Després, i per consell dels ancians, anaren a l’església, celebraren la missa conventual i pregaren a Déu, perquè els il·luminés en la recerca que tot seguit emprendrien.

Com era fàcil de suposar, l’encarregat de desfer el paviment i cavar la terra fou el paleta del poble, amb instruccions precises que tan bon punt trobés la tomba, havia de deixar la tasca que seria continuada per un parell de monjos joves. El notari de la vila era allí per aixecar acta i el missatger actuava de testimoni reial. Però, per més que cavaren, no trobaren res. Llavors, l’abat va escriure una carta al rei, demanant-li detalls més precisos del somni i del lloc revelat. L’herald tornà a la cort acompanyat per un monjo que havia de parlar amb el monarca.

Jaume II va rebre la lletra de l’abat i es mirà el monjo amb cara llarga. Ell no es podia equivocar i l’àngel havia estat molt clar en descriure el lloc. El que devia haver passat era que els monjos de Sant Cugat no havien posat prou fe en la seva recerca i Déu els havia volgut castigar. Si hagués estat així, el monarca els retiraria el seu favor i restarien com un Monestir marginal del regne. El pobre monjo es desfeu en excuses i promeses de bona voluntat i de servei al rei i encara es comprometé a reiniciar de nou l’excavació i fins i tot d’ampliar-la, no fos cas que no haguessin entès ben bé on era el lloc en què es trobava el cos del màrtir. El rei, però, li manà que esperés i convocà a consell el seu confessor, el bisbe, l’ardiaca de la catedral i un parell de frares amb fama d'homes savis i prudents. Tots van coincidir: si de debò era un avís celestial, i no una fantasia o una temptació del diable, aquest es repetiria. Així fou, la nit següent altra volta l’àngel s’aparegué en ple son reial i li mostrà clarament on era la tomba del màrtir, de la qual sortia una suau resplendor.

 

El rei reuní el seu consell d’eclesiàstics i el monjo va reconèixer punt per punt el lloc que el monarca havia vist en el seu somni. Llavors acordaren reprendre la recerca. Va escriure un nou missatge per l’abat, el donà al monjo i l’acomiadà, però el feu acompanyar d’un notari reial i d’un noble de confiança, perquè l’informessin de l’actitud que prenia el Monestir en aquest afer. Així doncs, la comitiva va emprendre la pujada vers el Collserola, baixà a l’ermita de Sant Medir, travessà la vall de Gausac i al migdia eren davant les muralles i fossats de Sant Cugat. L’abat va rebre a tots els enviats reials, els feu compliments i disposà que, mentre fossin els seus hostes, mengessin a la seva taula. Quan aquests es retiraren, restà sol amb el monjo i es feu explicar, fil per randa, tot el que havia dit el rei i el seu consell. Medità sobre el tema i pensà que li convenia complaure el rei. Quan la comunitat i els convidats entraren en el refetor, a l’hora de dinar, l’abat els féu un petit discurset.

-Mireu –els va dir–, tot sembla indicar que si no hem trobat el cos del màrtir és perquè no hem posat prou fe en la recerca. Cal que expiem la nostra falta i fem penitència per a ser grats als ulls del Senyor. Aquesta tarda la passarem en pregària a l’església i al vespre i al matí dejunarem.

El noble, el notari i l’herald es miraren entre si, perquè amb això de dejunar ells no hi comptaven, però no va quedar altre remei. Quan va sortir el sol els monjos es llevaren com cada dia. Resaren les matines i les laudes. Oficiaren una missa extraordinària a l’altar major i, acabada aquesta, s’adreçaren en processó portant ciris encesos vers el lloc on hauria d’aparèixer el cos del màrtir. El paleta i els seus manobres van rebre una benedicció especial de l’abat i mentre ells cavaven, els monjos cantaven salmòdies. Més que un forat semblava un pou i no sortia res. El noble va aconsellar de parar i tornar a consultar el rei. L’abat tenia por que el rei s’enfurismés, però el notari es va comprometre a donar fe de la bona voluntat posada en la recerca. Altre cop, doncs, desferen el camí vers el Pla de Barcelona.

El rei els va rebre amb mala cara. Si un rei diu una cosa, és que allò és allò i ningú ha de dubtar-ne. Tanmateix entre el noble i el notari el feren reflexionar i altra volta es reuní el consell. El confessor va insinuar que potser també el rei hauria de fer un xic de penitència i esperar una nova revelació. Al monarca no li feu cap gràcia haver de dejunar i de resar de genolls a terra, sense cap coixí, però ho va fer. A la nit, quan ja dormia, se li va aparèixer l’Esperit Sant i tornà a indicar-li on era el cos del sant. Quan despertà va pensar que potser s’havia errat en les indicacions anteriors, que calia cercar un xic més al centre, no tant a la dreta, i tal volta una mica més endavant, cap al graó del presbiteri. Així ho explicà i la comitiva partí de nou.

L’abat va rebre altre cop els comissaris i els escoltà atentament. Altre cop dictà dia de dejuni i oració, però aquesta vegada el noble i el notari ja portaven un sarró amb provisions per a fer un mos d’amagat a l’hora de sopar. L’endemà al matí repetiren tot el ritual de pregàries i processó. El paleta va treure unes quantes lloses més i cavà en el nou indret. Cavaren tot el dia, sols s’aturaren una estona per dinar. Quan ja era l’hora nona, a l'entrada del vespre el paleta trobà una llosa de pedra i s’aturà. Dos monjos joves continuaren la tasca descobrint la llosa amb cura. Efectivament, havien descobert un sepulcre. Llavors l’abat va manar parar, va escriure una nota pel rei i la donà a l’herald. Aquest va partir tot seguit, remugant perquè se li faria de nit pel camí. Arribat a Palau, va caure de genolls, va donar gràcies a Déu i manà que la Cort es disposés per anar a Sant Cugat el matí següent.

Una comitiva de quasi una cinquantena de persones es posà en marxa de bon matí. Qui més, qui menys, feia cara de son. Les dames remugaven pel caprici reial. Els palafreners conduïen els cavalls per les regnes. Un grup d’escuders s’avançava per a facilitar el camí lliure i els pocs transeünts havien de sortir-ne, descobrir-se i romandre amb el cap cot mentre passava el seguici. Un grup de monjos els va rebre davant la Torre Negra, i allà formaren una processó, amb la creu i ciris encesos fins al Monestir. L’abat, revestit de pontifical, els acollí a la porta de la Torre de l’Homenatge, escortat pels quatre pabordes. Tots els habitants del poble eren allí, en rigorós silenci com els havia estat manat. Ja aclamarien al rei a la sortida, quan s’hagués trobat el cos sant.

Descavalcaren, llecs i criats es feren càrrec de les muntures. La processó s’adreçà al claustre i d’allí a l’església. El rei ocupà la cadira de l’abat, mentre aquest dirigia la pregària des de l’altar major. Finalment, s’alçaren i s’adreçaren a l’excavació.

-Senyor -va dir el rei-, guieu-me en la recerca.

Quatre monjos van moure la tapa del sepulcre i a la llum dels ciris, aparegueren les restes d’un esquelet humà. El rei va caure de genolls i tots els altres hagueren d’imitar-lo. Els monjos entonaren un cant de lloança a Déu. L’abat, des de dalt estant, va beneir les despulles i els monjos joves començaren a treure els ossos, sense preocupar-se ni poc, ni gens, de les connexions anatòmiques, i els dipositaren sobre un llençol blanc de lli. Després el van treure del sot i el van estendre en el sòl de l’església. A partir d’aquell moment, les despulles del màrtir deixaven de ser uns ossos comuns per esdevenir relíquies sotmeses a veneració. Se'n feren dues parts, la més gran la col·locaren dins una caixa provisional de fusta de pi i el rei en confià la custòdia a l’abat. La petita se l'emportà el monarca per a la seva particular devoció. El notari aixecà acta dels fets i les persones principals signaren com a testimonis. Es cantà l’obligat Te Deum d’acció de gràcies i tots plegats sortiren pel claustre cap al refetor, on els esperava un bon àpat per a refer-se dels dejunis precedents.

El manuscrit anònim del Monestir de Sant Cugat conta com la mateixa terra que envoltava el sepulcre fou considerada relíquia i els monjos traficaren amb ella. La seva aplicació sobre el cos d’un malalt tenia la virtut de curar, sempre que el pacient hi posés fe i ganes per la seva part i la llista dels miracles obrats per la intercessió de Sant Càndid són innombrables, possiblement perquè mai es van comptabilitzar, ni anotar. Anys més tard es construí una gran arqueta de fusta daurada, amb relleus al·lusius a la decapitació de Sant Càndid i el seu company Sant Maurici, on es dipositaren els ossos amb molta cerimònia. Aquestes relíquies es van perdre i el bisbe va regalar l’arqueta a la Comissió de Monuments perquè la mostrés en el que era aleshores el Museu Arqueològic Provincial. Avui encara es pot veure en el que era el Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Conten les males llengües, homes perversos, fementits i mentiders, als qui no s’ha de fer cas ni escoltar, que l’abat, un xic empipat per tantes obres i revelacions reials, aprofità que els delegats reials dinaven per manar que un parell de monjos de confiança simulessin un sepulcre amb quatre lloses dins un gran clot i l’omplissin amb alguns ossos de fossa comuna. Així, aparentant una troballa, el rei restaria satisfet, el Monestir continuaria rebent els favors del monarca i aquest deixaria d’importunar-los amb les seves visions celestials. Hi ha, també, qui diu que el vertader Sant Càndid va ser el rei en Jaume II, que va morir molts anys després convençut de la revelació rebuda i dels miracles obrats pel sant esmentat. Però aquesta sembla ser una llegenda negra imaginada i difosa per un altre monestir, del qual no dic el nom per prudència, el qual també pretenia obtenir certs privilegis reials, en detriment de Sant Cugat.

Els fets narrats van passar el mes de maig de l’any del senyor 1292 i, com és natural, tots els protagonistes són morts i enterrats.     

La llegenda està molt ben documentada i en l’Arxiu de Corona d’Aragó es guarden dues preteses còpies de l’acta original, elaborades a finals del segle XIII. Segons tal paper, els fets haurien passat en temps de l’abat Andreu Riculf, el dia 29 d’abril de l’any 1079.  Evidentment es tracta d’un document fals i d’un fet que mai no succeí, amb la invenció del qual els monjos pretenien avalar l’existència en el monestir de les relíquies de Sant Cugat, possiblement perquè hi havia qui en dubtava. Ja en el segle XVIII, els bol·landistes encarregats pel papa de revisar tota la documentació referida als màrtirs, denunciaren la falsedat del document, que pretén ser una còpia d’un original molt malmès i finalment perdut. Els monjos es molestaren per la interpretació que en feien els citats jesuïtes i seguiren considerant els fets relatats com a certs. Els darrers treballs sobre el martiri de Sant Cugat apunten la possibilitat que el personatge, d’altra banda històric, fos cremat en la foguera com també ho foren el bisbe Fructuós de Tarragona i els seus dos diaques. En aquest cas, l’únic testimoni material que en restaria serien cendres, de mal ensenyar i venerar pels pelegrins medievals. No té res d’estrany, doncs, que en context de l’època s’inventessin uns ossos atribuïts al personatge. Fins i tot la versió del segle X de la passió del màrtir, hi afegeix un insòlit miracle en què Déu el salva d’un forn encès, però no evita que sigui decapitat. Un cos cremat no deixa rastre. Un cos decapitat, sí. 

Làmina original en format PDF

 

Més informació
 
Comentaris

Destaquem