La dona d’aigua de la font de Can Gordi

Mites i Llegendes de Sant Cugat

 

Transcripció: Àfrica Rubiés. Veu: Joan Berlanga

Aquesta peça forma part del col·leccionable "Mites i Llegendes de Sant Cugat", de Rogeli Pedró editat i publicat l'any 1999 pel Diari de Sant Cugat i reeditat en format digital pel TOT Sant Cugat. Descobreix més llegendes aquí.

05 La dona d’aigua de la font de Can Gordi 1

La dona d’aigua de la font de Can Gordi

 

La dona d’aigua de la font de Can Gordi

Ja fa molts anys, a Sant Cugat s’esdevingué aquesta història fantàstica que conta els amors entre un pagès i una dona d’aigua.

En una de les masies del bosc de Sant Cugat, a prop del torrent de can Gordi, vivia un xicot molt fort i treballador. Essent els seus pares ja molt grans, havia de fer ell tot sol les feines de la masia i guanyar prou diners per mantenir la família. Tot i això, de tant en tant encara tenia temps de voltar pels boscos, ja que era un bon caçador i un expert coneixedor de les bestioles, els bolets i les plantes de la boscúria.

Un vespre, quan el jove tornava de caçar, li va ocórrer un fet inaudit. Enmig del bosc va veure una claror suau i, alhora, va sentir uns sons melodiosos. Seguint l’origen de la llum i la música, arribà per fi a una font, al fons d’una torrentera, amagada entre heures i molses. I davant de la font hi havia una noia més maca que el sol i la lluna plegats. Anava nua, amb només una mata espessa i bellíssima de cabells verds i platejats que li embolicaven el cos. Captivat per la visió de la noia i pel seu cant (ja que era ella qui produïa la dolça melodia), restà palplantat durant força estona. A la fi, la noia se li atansà i li digué: «Estimat, has trigat anys a venir, però per fi ens hem trobat». Dit això, el va abraçar apassionadament.

El pobre home no se’n sabia avenir de la sorpresa. Al cap d’una estona d’abraçades, però, va aconseguir l’ànim suficient per proposar‑li a la misteriosa jove que es casessin i que anés a viure amb ell. La dona d’aigua hi accedí ràpidament, tot advertint‑li que, en bé de tots dos, li havia de posar una condició: 

 

-Quina condició, digues, faré tot el que m’ordenis.

-Estimat, t’haig de demanar que, per cap concepte, no em segueixis mai d’amagat, faci el que faci, replicà la formosa jove. Et prometo que et seré sempre fidel i que per això no hauràs de patir. Llevat d’aquesta condició que et poso, t’obeiré sempre i t’ajudaré en allò que pugui.

L’hereu, naturalment, hi va estar totalment d’acord, tot i que la condició li causava estranyesa. Immediatament, va agafar la noia de la mà i se la va endur a casa seva per donar la bona notícia als seus pares. Al cap de molt poc temps es van casar i començaren la seva vida plegats.

A partir de llavors, la felicitat va envair aquella casa. No tan sols estaven l’hereu i la dona d’aigua totalment enamorats l’un de l’altre, sinó que tot els anava de cara. A les seves terres, abans seques i pobres, hi van trobar una mina d’aigua, amb un doll gruixut i incessant que els va permetre convertir el tros en un hort formosíssim que donava tota mena de verdures i fruites. El bestiar paixia d’allò més bé i, al cap d’un parell d’anys del casori, havien duplicat el nombre d’animals.

L’hereu era feliç i els seus pares també ho eren en veure que tot anava cada cop millor. La jove tirava a reservada, això sí, però era dolça i amable amb tothom, a més de treballadora.

Al cap d’un temps, va passar un fet que va preocupar el jove hereu. Parlant amb un dels seus amics de cacera, aquell li féu una insinuació sobre la dona d’aigua que no li va agradar gens. L’amic li digué que més d’una nit, passant pel camí de la masia cap al bosc, havia vist la silueta de la noia esquitllant‑se pels marges. «Vés a saber on va, a aquestes hores. Ja la vigiles prou bé?» Aquest comentari va fer que el noi comencés a tenir sospites sobre la seva esposa. Si era feliç amb ell, no tenia per què amagar‑se ni fugir de casa de nit.

Preocupat amb aquestes cabòries, es va decidir a espiar la seva dona. Durant uns quants dies va fer veure que s’adormia, mentre s’esforçava per mantenir‑se despert. I, efectivament, al cap d’una setmana va sentir com la jove es llevava i sortia de l’habitació de puntetes. El xicot es va mantenir despert la resta de la nit. Finalment, a punta de dia, la noia va tornar i es va ajaçar al seu costat com si res.

 

Enfervorit per la gelosia, l’hereu va decidir de no dir res a ningú del cas i, encara menys, parlar‑ne a la seva dona. En canvi, va esperar la pròxima ocasió per seguir‑la i descobrir què feia. Al cap de quinze dies de vetlla dissimulada, va tornar a sentir com, poc després de mitjanit, s’alçava la dona i sortia de l’habitació. Ell només va tenir temps de posar‑se les sabates i un abric i va sortir al seu darrere. Després d’eixir de la masia, va veure com ella feia cap al bosc amb passes lleugeres i va començar a seguir‑la. Era més difícil del que semblava, ja que ella caminava molt de pressa i sense dubtar, mentre ell amb prou feines veia on parava el camí. Tot i això, va aconseguir seguir‑la fins al mig del bosc. Allà la va perdre de vista, però, com que coneixia els encontorns, va sospitar on havia anat i féu cap a la font on s’havien conegut, ja que eren molt a la vora.

Quan ja arribava a la font va tornar a veure la llum que l’havia encantat aquella primera nit. Va apressar el seu pas i arribà esbufegant a l’indret on rajava l’aigua. Allà, d’esquena, la dona d’aigua s’havia tret els vestits i, tot cantant, anava a entrar dins l’aigua. El jove, confirmant que la seva dona, després de tot, no feia res de dolent, la va cridar. Just quan ella es girava va recordar, massa tard, la promesa que li havia fet. L’expressió de la dona en veure’l va ser de sorpresa i de dolor al mateix temps. Fent un crit esgarrifós, va acabar d’entrar a l’aigua d’un salt i va desaparèixer sota la font. El pobre xicot va ser just a temps d’agafar‑la pels cabells, però ho va fer tan fort que se li van quedar a la mà. Llavors va veure que la cabellera de la dona d’aigua, tan bella, s’havia convertit en un manyoc d’herbotes i fang.

Desesperat, la va buscar pertot arreu de la font i la va cridar tota la nit. Res, la noia no apareixia. Al matí, va anar a Sant Cugat a buscar gent que l’ajudés a trobar la noia desapareguda, però, després de tres dies i tres nits, ho van deixar córrer i la van donar per morta.

Des de llavors, l’hereu va ser desgraciat la resta de la seva vida. Tot i que encara semblava gaudir de la protecció de l’aigua i que els seus béns i les seves terres creixien de dia en dia, va viure amargat i penedit fins a la fi dels seus dies. Durant els seus últims anys es va tornar molt estrany, fins al punt que es passava el temps assegut, contemplant un manyoc d’herbes d’aigua que tenia sobre la calaixera. Quan es va morir, com que no tenia descendència, la casa i les terres van quedar sense amo.

De mica en mica, el mas es va anar enrunant i avui només en resten quatre parets que són un trist record al mig del bosc. I de la font encara pengen aquelles herbes humides en què es convertiren els cabells de la dona d’aigua.

* Llegenda explicada per l’Àfrica Rubiés.
* La Font de Can Gordi està situada ben a prop de la Masia enrunada que duu aquest mateix nom en plena Serra de Collserola. Raja tot l’any tot i que l’exuberant vegetació sovint no la deixa veure prou bé.
Les llegendes de les “dones d’aigua” tenen el seu origen en la cultura grega, concretament en les “nimfes”(unes divinitats mortals que la mitologia descriu com a exemples de fecundació de la Natura).
Arreu de Catalunya existeixen moltes llegendes referides a les Dones d’Aigua i, segons l’indret se les coneix amb noms ben diferents. Mossèn Cinto Verdaguer les anomena “goges” en el seu poema Canigó i,  a Banyoles també són conegudes amb aquest mateix nom. A Pals reben el nom de ”llufes”,  a Ribes de Fresser “encantades”, a Mallorca “dones d’aigó” (es diu que les dones d’aigua del Montseny i les dones d’aigó de ses illes es comuniquen a través d’un pas secret que comunica el Gorg negre del Montseny amb la Roca de Babilla de Mallorca). En altres indrets també són conegudes com a “aloges”, “filadores”, “Maria Enganxa”,  “paitides”, “nimfes” o “nàiades”.
Les dones d’aigua són personatges fantàstics, d’una gran bellesa i ambivalents: d’una banda  eren molt casolanes i per l’altra solien  desaparèixer de forma més o menys dramàtica i poc esperada.  Tenen els ulls blaus o verds maragda, cabelleres llargues de color de l’or o del coure, en algunes ocasions amb ales de papallona i semblant permanentment jove, tot i que poden arribar a viure fins a mil anys. Sempre s’ha dit que els éssers que viuen prop dels rius i les fonts solen ser menys agressius i perillosos que els habitants dels mars i de grans llacs.
S’ha parlat molt de la bellesa i esperit seductor de les Dones d’Aigua que solen utilitzar la seva actitud bondadosa per a pervertir o enamorar tots aquells que se li apropen. Surten les nits de lluna plena,  se solen banyar enmig de les fonts, dels llacs, gorgs o bassals d’aigua i desapareixen amb molta rapidesa i facilitat, per la qual cosa és molt difícil poder-les contemplar. 
Les Asrai són unes fades molt petites i delicades, semblants a les Dones d’Aigua, que quan hom les captura, les treu de l’aigua i els hi toca el sol, es desfan tot convertint-se en un toll d’aigua.  

Làmina original en format PDF

 

Més informació
 
 
Comentaris

Destaquem