La Llegenda de Sant Cugat

Mites i Llegendes de Sant Cugat

(Text: Rogeli Pedró. Veu: Maribel Cayuelas)

Aquesta peça forma part del col·leccionable "Mites i Llegendes de Sant Cugat", de Rogeli Pedró editat i publicat l'any 1999 pel Diari de Sant Cugat i reeditat en format digital pel TOT Sant Cugat. Descobreix més llegendes aquí.

03 La Llegenda de Sant Cugat

 La Llegenda de Sant Cugat

LA LLEGENDA DE SANT CUGAT

Es diu que cap al segle I a casa nostra ja existia el que s’anomenà més tard el Castrum Octavianum , una mena de castell amb efectius militars que dominava, controlava i defensava el territori. El nom d’Octavianum fa referència a l’emperador Octavià que, tot i que residia a Tàrraco va donar les terres que posseïa al Vallès a exsoldats de la seva legió. Al llarg dels segles aquesta fortificació militar sobrevisqué als atacs dels bàrbars i a les epidèmies que ho arrasaven tot.

Més endavant es realitzaren noves construccions del Castrum Octavianum i, finalment esdevingué lloc de culte després del turment i mort que va patir Cugat, un cristià perseguit per les seves creences.

 Passats els anys, esdevingué lloc de culte i estada dels monjos, fins que, a causa de  la desamortització de Mendizábal, l’any 1835, hagueren d’abandonar el Monestir definitivament. 

Anem per pams i veiem d’on ve el nom de Sant Cugat.

S’explica que Cugat va néixer a la ciutat nord-africana de Scilly (província de Cartago) en el si d’una família ben aposentada i que, des de molt jove, mostrà molt interès per a predicar l’evangeli. 

Cap a finals del segle II vingué a Barcelona acompanyat d’un altre company anomenat Feliu, amb la finalitat de predicar i escampar la paraula de Déu: eren dos missioners. S’explica que van navegar en una nau de mercaders i que van desembarcar a l’antic port de Barcelona situat als peus de Montjuïc, molt a prop del que ara coneixem com a barri de can Tunis. En aquell moment Barcelona era una petita ciutat emmurallada amb diverses viles al costat que vivien de les feines del camp i del comerç. 

Només arribar Cugat va repartir totes les seves pertinences entre els pobres i  començà a predicar amb tant fervor que les seves paraules van atraure molts barcelonins al seu voltant. En aquell moment, la ciutat estava fortament romanitzada i els costums i les creences havien arrelat profundament.

En una de les trobades públiques amb els fidels seguidors de Cugat, van aparèixer per casualitat dues germanes filles d’una família  benestant d’Il·luro (Mataró) anomenades Juliana i Semproniana, les quals es van quedar admirades del predicador i del que explicava. Més endavant es convertiren i van seguir el seu mestratge. 

Cugat, durant una colla d’anys, treballava de comerciant durant el dia per a guanyar-se les garrofes i predicava al vespre. Veient que les coses anaven prou bé, Feliu emprengué el viatge cap a terres gironines per tal de predicar la Paraula per aquells indrets. La seva tasca fou molt fecunda i prolífica. S’explica que Feliu fou llençat al mar amb una pedra de molí lligada al coll, dins el terme de Sant Feliu de Guíxols,  l’any 303 

No tot foren flors i violes per en Cugat que seguia treballant de valent nit i dia. Ben aviat les autoritats romanes es feren càrrec de la situació i el consideraren enemic de l’Imperi perquè entengueren que parlava d’un déu diferent de l’Emperador.

En aquell moment els sistemes de repressió contra els cristians i predicadors s’havia perfeccionat de tal manera que, o bé abjuraven de la seva fe (es a dir renunciaven de les seves creences) o bé acabaven martiritzats de les maneres més cruentes i sanguinàries possibles, tal com els succeïa als desertors, traïdors i vençuts en les guerres provocades per l’imperi romà en el seu desmesurat afany imperialista.

En el segle III dC l’emperador de Roma era el sobirà absolut Dominus Deus (el Déu i Senyor) de tot l’imperi. El poble estava sotmès a les seves ordres. El cristianisme era prohibit i perseguit perquè el seu  gran creixement i expansió s’havia convertit en una greu amenaça per l’Imperi.

Des de Roma l’Emperador Dioclecià, manà que es perseguissin tots aquells que practicaven la fe cristiana i fossin empresonats. Les coses cada cop anaven més mal dades per als predicadors, de manera que, quan la milícia romana n’atrapava algun, el decapitava públicament i el deixava a la vista de tothom perquè comprovessin el càstig.

Tot i les ordres rebudes Cugat seguia predicant d’amagatotis però, finalment, el governador Dacià l’empresonà. Com ja hem dit abans, li aplicà el mètode repressiu que consistia a fer-lo apostatar però ell no es va tòrcer mai. El van traslladar al Castrum Octavianum i un dia d’estiu de l’any 304 el van començar a torturar. Els martiris solien ser públics per tal que el poble els interpretés com a escarment.

Hi ha diferents versions sobre el seu martiri, totes elles molt sagnants i cruels. Conten que, en una de les ocasions, li tragueren les entranyes i l’obligaren a mantenir-les entre els seus braços, però la força de la seva pregària va restituir-lo. 

 

Els botxins com llops se llansen

damunt vostre, amb sos flagells;

pro endevades ells se cansan,

fins a fe-us sortir els budells.

També s’explica que, en una altra ocasió, el feren rostir en unes grans graelles tot untant-li vinagre, greix i mostassa però també va sortir-ne il·lès. En una altra ocasió el van llençar dins una foguera però les flames s’apagaren així que van tocar el sant. Tots els botxins que intentaven martiritzar-lo acabaven morint en el mateix sacrifici. 

Finalment, el decapitaren i deixaren les restes a la intempèrie per tal que el seu cos fos cruspit per les feres. Abans que succeís això dues deixebles seves –Juliana i Semproniana- volgueren endur-se’n el cos però foren descobertes per la guàrdia imperial i assassinades allà mateix.

Segons els cronistes de l’època la decapitació s’aplicava als nobles. És clar que en el cas de Cugat, fou el darrer recurs per a fulminar-lo definitivament, ja que li havien aplicat les humiliacions en públic més roïnes i dures.

Els veïns del poble esperaren la fosca de la nit per enterrar allà mateix el màrtir Sant Cugat, aquell 25 de juliol de l’any 304.    

Més endavant, els pocs habitants de fora muralla construïren un petit monument funerari per recordar la memòria de Sant Cugat, i al cap de poc temps s’aixecà una basílica al costat per venerar el màrtir. El Castrum Octavianum s’anà modificant i reconvertint en monestir gràcies a la donació de l’emperador Carlemany l’any 780, segons diu la llegenda.

 L’any 313 l’emperador Constantí promulgà un decret de tolerància religiosa i a poc a poc el Castrum Octavianum s’anà convertint en un feu religiós. Cap al segle V s’edificà una construcció funerària a la qual, més endavant, s’hi va afegir un absis de ferradura. 

El poble de Sant Cugat no havia oblidat aquell crim espantós tal com reflecteixen els Goigs a llaor del gloriós màrtir Sant Cugat:

 

Eixa Vila que us venera

amb estima sens igual,

del poder vostre n’espera

deure’s lliure de tot mal,

fins que a fer-vos companyia

tots al cel haguem pujat.

 

 

Vós que amb santa valentia

de l’infern heu triomfat:

protegiu-nos nit i dia

gloriós màrtir sant Cugat.

 

Les primeres notícies sobre l’existència d’una comunitat religiosa al Monestir les trobem l’any 878. Durant els segles IX-X el Monestir es va consolidar i cada cop fou més gran el seu poder. Aquest, però, es veié estroncat per la ràtzia d’Al-Mansur l’any 985. 

Pel que fa a la destinació de les relíquies de Sant Cugat hi ha diverses versions. En algun cas es deia que restaren al monument funerari fins que es traslladaren a l’Abadia de Saint Denis, a París. Una altra versió apuntava la possibilitat que anessin a parar a Liepvre, a l’Alsàcia, o a Alemanya, en un indret anomenat Leberaw a prop de Markircham; també a la Catedral de Santiago de Compostel·la, a la Catedral de Braga (Portugal)...   

El cas és que el 29 d’abril de l’any 1079 es procedí a identificar les relíquies, segons consta en un antic leccionari del Monestir i tampoc se’n tragué l’aigua clara.

Al segle IX arribà la primera comunitat benedictina al Monestir, Fou llavors quan es dedicà el monestir a Sant Cugat per tal de perpetuar-lo en aquest recinte. 

Les relíquies de les santes Juliana i Semproniana foren traslladades solemnement al seu poble d’origen, Mataró, el 25 de juliol de l’any 1772 després de noranta anys de demanar-les insistentment.

Des de l’any 2004, amb motiu del 1700 aniversari del martiri de Sant Cugat, al lloc on hi hagué l’església paleocristiana hi figura el següent testimoniatge:

A Sant Cugat, màrtir de Crist, segle IV. Aquest indret honorà el seu martiri i les seves despulles. La seva memòria bastí l’església i el monestir. Avui congrega confiat el poble cristià.

Tot i que la festa de Sant Cugat és el dia 25 de juliol es va traslladar al dia 27 per tal de respectar la celebració de Sant Jaume. Tanmateix passa a Mataró que celebren la festa de les santes Juliana i Semproniana, també, el dia 27 de juliol.

Ja veieu com aquests relats sobre el martiri de Sant Cugat són un xic “increïbles”. Són narracions escrites pels cristians que fan l’elogi del màrtir i emfatitzen la seva fortalesa davant els turments. La fiabilitat històrica d’aquests documents depèn en bona part de la proximitat entre la redacció i els esdeveniments que relata.

*La historicitat de sant Cugat com a home, així com el seu martiri, resta provat per una cita de Prudenci, funcionari de l’imperi romà i poeta cristià. Tanmateix no sabem res de la seva biografia personal. Per no saber, fins i tot ignorem la forma de la seva execució. Únicament el seu nom permet deduir que era un nord-africà o tal volta del proper orient. És evident que devia existir una certa tradició oral respecte el màrtir, la qual serviria per dibuixar les primeres referències escrites. En segles successius, però, la seva passió es complica amb elements accessoris, episodis extrets de la vida d’altres màrtirs i fins i tot fets fantàstics. És evident que la versió del segle X, la que s’ha consolidat, és obra d’uns monjos que pretenen atraure pelegrins amb la possessió d’unes suposades relíquies. La veritat és que aconseguiren.
 

Làmina original en format PDF

 

Més informació
 
 
Comentaris

Destaquem