Llegenda del Sant Crist de Llaceres

(Text: Rogeli Pedró. Veu: Ramon Grau)

Aquesta peça forma part del col·leccionable "Mites i Llegendes de Sant Cugat", de Rogeli Pedró editat i publicat l'any 1999 pel Diari de Sant Cugat i reeditat en format digital pel TOT Sant Cugat. Descobreix més llegendes aquí.

EL  SANT  CRIST  DE  LLACERES 

Ens hem de traslladar al segle XVIII i centrar-nos en la figura d’en Benet Cortada que exercia la professió d’apotecari dins el terme municipal de Sant Cugat del Vallès. Diuen d’ell que era un home molt eficient, responsable i amant de la seva professió. Les seves obligacions vers els ciutadans el duien a realitzar alguns desplaçaments a les poblacions veïnes per tal de proveir-se dels remeis necessaris per subministrar‑los, degudament tractats, als clients de casa nostra. Els camins de l’època eren tortuosos, incòmodes i perillosos. El transport es realitzava en carros, cavalls i, fins i tot, amb la càrrega a coll.

En Benet, disposava d’un cavall que li feia els trajectes menys feixucs. Mort en Benet Cortada, fou el seu fill Marià Jaume qui va continuar la professió amb el mateix encert i dedicació que el seu pare.

Malgrat tot, els camins cap a la ciutat de Barcelona continuaven sent complicats i difícils, tant pel seu mal estat com pels lladregots que freqüentaven la zona. Però no hi havia gaire més alternatives, si volien obtenir les drogues d’importació, productes naturals o els darrers  avenços en el camp dels remeis que  oferia la gran ciutat de Barcelona.

Un dels viatges que va realitzar en Marià Jaume tingué una gran transcendència, a banda del càrrec professional que desenvolupava el nostre personatge. Resulta que, en sortir de Sant Cugat a punta de dia i cavalcant amb el seu cavall, en lloc de travessar el torrent de Llaceres, aquest seguí torrent amunt fent cas omís de les ordres del genet. Al cap d’una estona, l’animal s’aturà bruscament i començà a esbufegar, després a bramar i finalment a gratar a terra amb una pota del davant. La vista de l’animal restava fixada en uns arbusts del marge del camí. El farmacèutic, en Marià Jaume, es quedà espaordit i no donava fe d’allò què estava passant; semblava que  el cavall s’havia begut l’enteniment perquè mai no havia reaccionat així. Cansat, el genet, de tanta tossuderia, baixà del cavall per descobrir d’on venia el problema. Es dirigí a l’indret on la bèstia fixava la vista i l’atenció  i la sorpresa fou increïble en trobar un crucifix enmig dels matolls. La sorpresa i l’astorament foren tals que emmudí de cop i no va saber quina cara posar‑hi fins que decidí deixar-lo on es trobava i avisà l’abat del Monestir de Sant Cugat. Aquest, manifestà el desig que portessin el crucifix a l’església per a buscar‑li millor emplaçament. La reflexió de l’abat anà encaminada cap a la possibilitat que el crucifix es trobés al torrent de Llaceres a conseqüència del robatori fet durant alguna de les darreres guerres.

La notícia va córrer com la pólvora, i mig poble, encuriosit i fervent, va anar cap al lloc de la troballa per tal de complir la voluntat de l’abat però en arribar a l’indret on actualment hi ha l’ermita del Sant Crist de Llaceres, el crucifix es tornà tan pesant que l’esforç conjunt del nombrós públic que seguia l’esdeveniment no fou suficient per continuar el trasllat i restà clavat a terra sense possibilitats de moure’l ni una mica. Tots els qui eren allí presents arribaren a la conclusió que el Sant Crist volia romandre en aquell mateix indret. La voluntat del poble així ho va entendre i, després d’aconseguir el beneplàcit de Can Coll, propietaris del terreny, es construí l’ermita del Sant Crist de Llaceres. La festa d’inauguració tingué lloc un diumenge a la tarda amb una gran processó presidida per la imatge i a la qual assistí el Domer de la parròquia, els monjos del monestir i tota la població. A partir d’aquest moment, per recordar l’efemèride, el dilluns de la segona pasqua s’hi celebra una missa, que, anys enrere, havia tingut caire d’aplec.

Durant la dècada dels cinquanta, l’artista Josep Grau – Garriga immortalitzà la llegenda en uns bells frescos que des de llavors es poden contemplar a l’interior de l’ermita.

L’any 1918 foren editats els goigs en honor al Sant Crist de Llaceres:

 

Descobreix-te bon caminant

i prega al Sant Crist de Lloseres

que ens atorgui una pau constant

i el Cel a les hores postreres.

MCMLIII

 

Aquí los vehins devots

de aquest lloch dit de Lasseras

rendeixen ab totas veras

sos afectes y sos vots;

de Vos, donchs, esperem tots

gracies per aquest veinat:

 

TORNADA

Desde aqueix trono sagrat

ahont resplandeix vostre amor:

vulláu socórrer, Senyor,

á tota necessitat.

 

* L’Ermita del Sant Crist de Llaceres (S. XVIII) està situada a la carena de Llaceres, indret ja documentat en el segle X. Es troba al costat mateix de la carretera de La Rabassada i marca el final del nucli urbà de la població, per la banda de Collserola. El camí antic passava pel seu davant, però una reforma de la dècada de 1970 va traslladar la carretera a la banda de l’absis. La capella té planta rectangular (4 x 6 m) i està precedida d’un petit porxo que servia d’aixopluc dels viatgers i actualment als visitants que acudeixen a visitar-la tot sovint. La capella fou inaugurada el 2 de maig de l’any 1745. Aquell dia se celebrà una gran processó amb motiu del trasllat del Sant Crist que, malgrat l’esmentat miracle, fins aleshores s’havia guardat a l’església parroquial. Diuen que hi assistí el Domer de la Parròquia, els monjos del Monestir i tot el poble de Sant Cugat. L’interior està decorat amb pintures de l’artista local Josep Grau-Garriga realitzades l’any 1956. Una restauració recent n’ha esborrat les línies del barroc popular que la conformaven, substituint-les per altres de rectes amb rigor geomètric.

 

Làmina original en format PDF