Llegenda del tresor ocult del Monestir

Mites i Llegendes de Sant Cugat

 

Text: Rogeli Pedró. Veu: Pere Pahissa

Aquesta peça forma part del col·leccionable "Mites i Llegendes de Sant Cugat", de Rogeli Pedró editat i publicat l'any 1999 pel Diari de Sant Cugat i reeditat en format digital pel TOT Sant Cugat. Descobreix més llegendes aquí.

06 Llegenda del tresor ocult del Monestir 1

Llegenda del tresor ocult del Monestir

Llegenda del tresor ocult del Monestir

Antigament, com que no existien els bancs ni les caixes fortes, era costum d’amagar diners i objectes valuosos en indrets inhòspits i fora de tota sospita.

Fa anys i panys es deia que al Monestir de Sant Cugat del Vallès hi havia enterrat un important tresor. Després dels corresponents permisos, es va iniciar l’aventura d’excavar «oficialment» per aquí i per més enllà amb una fal·lera fora de lloc per tal de trobar‑lo. Es van fer excavacions sota l'arxiu  i a tots i cadascun dels possibles amagatalls del recinte monacal. Fins i tot, es parla que alguns es feien acompanyar per una dona somnàmbula que, deien, els conduiria cap a la preuada troballa que amb tant d’afany cercaven.

Al cap d'un mes d'haver iniciat les excavacions, afectaren de tal manera el Monestir que alguns indrets amenaçaven de caure o enderrocar‑se. La gent del poble, que seguia de prop el desenvolupament de la recerca, es va fer enrere en contemplar les esquerdes d’alguns murs i parets, i anava veient cada cop amb més recança el que, en principi, podia semblar la troballa d’un llegat històric o potser sensacional. Es parlava de moltes possibilitats, que si una olla plena de monedes d’or, joies del Monestir, pedres precioses i, fins i tot, s’havia arribat a especular que podia tractar‑se d’un arsenal d’armes, propietat dels monjos del Monestir. El cas és que el tresor ocult estava en el pensament de tots els habitants de la vila.

A banda dels buscadors legalment autoritzats, se sap que més d’un santcugatenc, sense escrúpols ni autorització, havia aprofitat la foscor de la nit per excavar dins i fora del Monestir sense cap mena de resultat.

Arribà un moment summament conflictiu en què els forats dels buscadors apareixien per tot arreu de tal manera que alguns indrets del monestir amenaçaven ruïna i posava en perill la vida dels qui el visitaven. En un primer moment, també es començà a témer per la seguretat de les persones que visitaven el Monestir. L’Ajuntament i la Parròquia protestaren al Govern Civil i al Bisbat. Uns i altres en van fer cas omís i les obres es van aturar perquè s’havien invertit molts diners en les excavacions i el resultat continuava essent un fracàs. Malgrat tot, els més agosarats i intrèpids buscadors continuaven pendents de trobar el tresor a esquena dels vigilants. L’expectació era constant, no tant pel perill que caigués el monument, com per seguir de prop el desenvolupament i la possible troballa de l’hipotètic tresor ocult.

L’ambició i la manca d’escrúpols dels buscadors feia que el poble restés confós davant un fet que només els més agosarats s’atrevien a jutjar com a necessari. La ignorància de la majoria feia que s’ho miressin amb cert respecte, recel i una gran dosi d’ingenuïtat. S'explica que l'atractiu del tresor ocult era tal que els forasters que venien a la Fira de Juny o de les Forques feien cua per visitar el claustre, indret on, en darrera instància, es creia que podia trobar‑se el preuat tresor.

Sigui com sigui, passaren uns anys i es deixà de parlar del  tresor ocult del Monestir; semblava com si el vent s’hagués endut allò que tant temps havia alimentat la fantasia i imaginació de molts santcugatencs, sense viure ni veure’n el final feliç que tothom esperava.

Per fi s’aprovà la restauració de la desfeta del Monestir a causa de les excavacions i, per tal d’evitar perills i mals majors, els constructors es posaren mans a l’obra.

Mentre s’anaven realitzant les obres de restauració, heus aquí que els paletes encarregats anaven engrandint cada cop més el seu patrimoni familiar de forma sobtada i inexplicable per a la majoria d’habitants.

Tothom es preguntava com i de quina manera els arribà la fortuna, fins que el sentit i l’olfacte popular intuí la resposta en la troballa del tresor ocult del Monestir.

* Des de la seva construcció, el Monestir ha estat víctima de nombroses destruccions, saquejos i pillatges. Només cal penar en les falconades sarraïnes dels anys 856 i sobretot en la d’al-Mansur el 985, que motiva la construcció de la segona església. Però també el temple romànic fou profanat pels almoràvits, el 1117, i poc després s’inicià la construcció de tercera, que és l’actual. En les guerres de Secessió (1640-53) i en la de Successió (1705-1714) va patir ocupacions de tropes i més tard el saqueig  dels soldats de Napoleó (1808). L’exclaustració dels monjos, el 1835 i el procés de desamortització en feren una víctima fàcil. No sols van desaparèixer els béns mobles dels monjos, sinó també les seves cases.  El 1847 l’Estat va donar-ne el domini útil a l’Ajuntament, que comença les restauracions, puntualment ajudat, el 1851, per la Comissió Provincial de Monuments Històrics que estabilitzà els claustres.
 Per les Actes Capitulars se sap que en moments de perill els monjos acostumaven a enterrar els objectes de més valor, bàsicament els de plata lligats al culte. D’aquí neix la llegenda que una vegada un d’ells mor sense poder explicar l’amagatall, però aquesta és una faula comuna a molts altres monestirs. En el cas de Sant Cugat, és cert que la llegenda es vincula directament a la figura d’un constructor local que treballava en el monestir. Sense negar que hagués pogut trobar alguna cosa, el més versemblant és que ell mateix fomentés la llegenda per tal de tapar un desfalc que va cometre essent tinent d’alcalde.

Làmina original en format PDF

 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.

Més informació
 
Comentaris

Destaquem