Un símbol de resistència monàstica

Aquesta peça forma part del col·leccionable "Mites i Llegendes de Sant Cugat", de Rogeli Pedró editat i publicat l'any 1999 pel Diari de Sant Cugat i reeditat en format digital pel TOT Sant Cugat. Descobreix més llegendes aquí.

 

UN SÍMBOL DE RESISTÈNCIA MONÀSTICA 

El Monestir de Sant Cugat havia estat el més important centre organitzatiu de la vida social i econòmica del Vallès. Rebia nombroses propietats i realitzava compres, intercanvis i permutes de béns amb els propietaris de la zona.

Abans d’acabar l’any 1000, les coses van canviar: es deia per tot arreu que el món s’acabava. A Sant Cugat hi hagué diverses manifestacions i desastres que feien pensar en aquesta mala fi: saqueigs continus al Monestir per part dels sarraïns i tanta  fam i misèria en totes les famílies que arrasava pobles sencers...

Mentrestant, al Monestir de Sant Cugat va succeir un fet que va commoure el petit nucli de pagesos que vivien als voltants del carrer Major i carrer Hospital: onze monjos i l’abat Joan havien estat assassinats el 28 de juny de l'any 986, durant l’assalt d’Al-Mansur  a la ciutat de Barcelona on s’havien refugiat.

Després de la massacre, fou nomenat l’abat Odó per regir el destí dels monjos del Monestir. Era un home de molta empenta, un baró providencial, l’home escollit per restaurar la situació en què es trobaven després de l'atac de les tropes sarraïnes.

L’Abat reuní els pocs monjos que quedaren després de la matança i començà a restaurar el Monestir. Va ser tanta l’empenta i la il·lusió dels restauradors que, en poc temps, l’obra  s’hagué finalitzat.

Com que Odó era fill de la classe dirigent sabia perfectament el què s’havia de fer per tal que li concedissin algunes de les seves demandes:  va anar a veure el rei de França perquè li confirmés la propietat del Monestir; després el va nomenar bisbe de Girona i, finalment, el Papa Silvestre II volgué premiar l’esforç tot concedint-li la butlla segons la qual el Monestir disposava del privilegi de “no dependre de cap bisbat, sinó directament de Roma”.

Quan tot semblava que anava prou bé, van arribar els sarraïns de forma imprevista i sobtada, i ho van tornar a arrasar tot. Fou en la precipitada fugida que l’abat Odó treu l’hòstia consagrada del sagrari, l’embolcalla dins uns corporals i l’amaga sota una llosa, al costat de l’altar major.

La llegenda explica que, al cap d’uns anys, els monjos van retornar al Monestir i trobaren l’hòstia sencera que havia amagat l’abat Odó. Diuen que encara conservava la seva forma «orbicular», d’una polzada de diàmetre, i al centre de la qual s’hi podia llegir XPS; era, sens dubte, de pa àzim. Els corporals, això sí, van aparèixer plens de sang, no se sap si a causa del pes de la llosa o pel sofriment provocat per la invasió dels sarraïns. L’aleshores abat, Berenguer de Rajadell (1399‑1409) volgué tocar-la i partir-la per la meitat i no ho aconseguí. Convençut que es tractava d’un desig celestial, la guardà al sagrari de l'Altar Major i, des d’aquell moment, fou venerada com una relíquia i símbol de resistència monàstica.

* Des del 8 d’abril de l’any 2002 fins al 23 de març de 2003 es va celebrar a Sant Cugat l’Any del Mil·lenari o els 1000 anys de la concessió de la butlla del papa Silvestre II a partir de la qual es confirmaven totes les propietats pertanyents al Monestir i el privilegi de no dependre de cap altra autoritat que  no fos la pontifícia. L’existència d’aquesta antiga hòstia elevada a la categoria de relíquia està ben documentada en diversos moments de la història del monestir i se solia ensenyar com un dels béns més valuosos als grans visitants. Tal seria el cas del rei Felip II, que de camí entre Sant Jeroni de la Murtra i el monestir de Montserrat, sojornà a Sant Cugat. 

Làmina original en format PDF

 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.