Una llegenda de Nadal santcugatenca

Aquesta peça forma part del col·leccionable "Mites i Llegendes de Sant Cugat", de Rogeli Pedró editat i publicat l'any 1999 pel Diari de Sant Cugat i reeditat en format digital pel TOT Sant Cugat. Descobreix més llegendes aquí.

 

UNA  LLEGENDA  DE  NADAL  SANTCUGATENCA

En diuen Missa del Gall perquè s’acaba a la matinada, justament a l’hora del primer cant dels galls.

El Monestir, el dia de la Missa del Gall, obria les seves portes de bat a bat i permetia l’entrada a tots els santcugatencs; però aquell any de  1350 va succeir un fet esgarrifós que va commoure tot el poble, però especialment els allí presents.

En Raimon de Saltells era un ric propietari que posseïa terres i diners en abundància   

El seu fill Berenguer era un xicot esbojarrat que feia temps que havia marxat de casa i mai més no se n’havia sabut res.

El pare, en Raimon de Saltells, home devot i amic dels monjos, es feia gran i un bon dia va decidir fer testament de les seves possessions (l’any 1348). Deixà una petita part de l’herència a la seva esposa Jacma; una altra part, als monjos del Monestir de Sant Cugat del Vallès; i pensant en la possibilitat que el seu fill aparegués algun dia, li deixà 10.000 sous anuals, quantitat suficient per viure de renda la resta de la seva vida.

Al cap d’un parell d’anys,  morí  en Raimon de Saltells i va ser enterrat solemnement a l’església del Monestir com a pietós benefactor que havia estat en vida.

Passat un temps, aparegué el fill, Berenguer de Saltells, no se sap d’on. Tot seguit s’assabentà de quina manera s’havia repartit el patrimoni familiar i no hi estigué gens d’acord, creient que tenia dret a tota l’herència. Parlà ràpidament amb l’abat Biure (responsable encara del Monestir i amb qui el pare havia fet els tractes) i aquest li respongué que únicament li donaria els 10.000 sous que li havia deixat el seu pare com a testament, alhora que li va fer veure com de  malament s’havia portat amb el seu pare en abandonar la família i dedicar-se a la “bona vida”.

Hi va haver molts estira‑i‑arronsa i no es posaren d’acord. En Berenguer amenaçà l’abat dient‑li que el termini per donar‑li tota l’herència que reclamava s’acabaria la nit de Nadal.

La memòria popular encara recorda que fou en un indret posteriorment anomenat Torrent del Mal Consell que el diable temptà en Berenguer de Saltells fins a convèncer-lo que podia recuperar tota l’herència que li corresponia com a hereu de la família Saltells. Una fortuna que li permetria gaudir de tota mena de capricis i plaers. El diable no parava de provocar la feble personalitat d’en Berenguer fina a fer-li veure que l’únic obstacle que tenia per a complir el seu objectiu era l’Abat Arnau Ramon de Biure. Així ho va entendre en Berenguer i allí mateix va jurar que l’assassinaria si, per darrera vegada, no accedia a la seva demanda.

La Nit de Nadal era la data límit que Berenguer imposà a l’abat per fer efectiu el pagament (les festes assenyalades solien ser les que marcaven la data de pagaments o la fi dels contractes o arrendaments).

Diuen que, aquella, era una nit molt freda. El Monestir era ple de gom a gom, tal com s’esqueia en les grans solemnitats litúrgiques; amb totes les llànties enceses i els cants de les Matines que els monjos interpretaven abans de la celebració ressonant per tot el Monestir mentre que, fora, a la vila, tot era pau i silenci.

A l’instant, s’obriren les portes del claustre i entrà la comunitat de monjos presidida per l’Abat Ramon de Biure revestit amb la mitra i el bàcul, la magnífica capa pluvial (teixida en fil, seda i or de Xipre),  l’alba, l’amit, el cíngol, l’estola... tot revestit tal com mana la litúrgia del moment. 

Tots plegats es dirigiren cap al cor on hi havia la cadira abacial i la Creu sobre l’altar que contenia la relíquia del Lignum Crucis.

En plena cerimònia religiosa entraren sis persones armades amb espases i disfressades amb barbes postisses, dirigint-se cap a l’altar major. Un cop arribats al seu destí, es llançaren sobre l’abat, però la força del crucifix que duia a les mans impedí, de moment, que li fessin cap mal fins que el traïdor Berenguer de Saltells l’atacà pel darrere i li clavà l’espasa i caigué mort a terra:

 

“El bàcul té a l’esquerra,

l’anell a l’altra mà;

cenyeix la blanca mitra

el front de l’ancià

i el pectoral fulgura

com símbol sobirà”.

 

Conten i expliquen que les lletres del responsori que llegia l’Abat Biure en el moment de l’assassinat quedaren cobertes de sang per sempre i mai més s’ha pogut tornar a llegir aquell paratge.      

D’aquesta manera trobem descrit el crim, segons consta en les actes del judici que tingué lloc a les Corts que el rei Pere III el Cerimoniós celebrà a Perpinyà:

«En temps passat, ço és, a saber, hora de matinas, lo dia de la Festa de Natiuitat de Nostre Senyor prop passada, com lo dit Abbat ab los monjos del seu couent en lo cor de llur sglesia, en la cadira sua acostumada, e stant vestit de vestiduras sacerdotals, e a la celebratio matutinal d’aquella mateixa Festa entenent, tenent lo front cubert ab les mans, pensant en la lliçó la qual de proxim en lo cor a lahor de Deu hauria de dir, alcuns fills de perdició per aquell cor, desembaynadas las spasas e ab barbas fictitias entrants, e en lo dit Abbat soptosament ab aquellas spasas arruïns, aquell en lo cap cruelment han nafrat... de tants e de tant greus cops ab llanças e spasas feriren, que aquí mateix caygué mort... Los noms de las personas las quals son trobadas de las ditas cosas inculpadas o difamadas, son aquestas: en Berenguer de Saltells, en Bernadí Rosseta de Sabadell, en Ramon Vinader de Barcelona, en Antic Figuerola, Pere Leto e un apellat “en negre”»

Els qui acompanyaven l’abat s’esveraren tant que els crits arribaren a orelles dels pocs veïns de la plaça d’Octavià, el carrer Major i carrer Hospital que no havien anat a Missa del Gall i corregueren fins al lloc del crim i es trobaren amb l’escena tràgica.

Al mateix moment començà a dringar ininterrompudament la campana del Monestir per avisar la resta del poble i demanar socors, tal com es fa en situacions de perill o alarma. La llegenda explica que fou la campana anomenada Gambirota la que tocà tota sola per anunciar el sacríleg assassinat la Nit de Nadal de 1350 en el mateix instant del crim.

Entre els monjos de Montserrat, que sentiren les campanades, s’escoltà un gran esglai sec i feridor. El sometent de Martorell que també les va sentir, de seguida es posà en marxa vers el Monestir. 

Tot es precipità i les corredisses confongueren els autors del crim. La creu de l’altar major, de sobte, canvià de posició davant el sacríleg esdeveniment, com si no volgués veure el desastre. En aquell precís instant, el gall del penell situat justament damunt del cimbori cantà tan fort que se sentí des de Sant Llorenç del Munt i Montserrat.

Els assassins s’amagaren a l’estable d’una casa del carrer Major. Arribada la nit següent, en què la recerca els semblà que havia minvat, fugiren espaordits enmig de la foscor. Entre els pagesos santcugatencs, existia la creença que pels camps on van passar els malfactors mai més no hi va tornar a créixer res. El lloc per on passaren se’l coneix com a “Pas dels excomunicats”. 

Des d’aquell mateix instant, la maledicció començà a recaure sobre els criminals: el Papa de Roma els declarà «gens enemica Dei» i els va excomunicar, i el rei Pere el Cerimoniós dictà ordre de captura i presó per a ells i els seus possibles protectors durant les Corts de Perpinyà. Per tal d’esborrar la història familiar dels Saltells, les Corts enviaren al Monestir de Sant Cugat el comunicat següent:

«Que Nós, en senyal de detestació del dit crim, farem aterrar i destruir del tot la dita casa de Saltells i els seus edificis, on Berenguer tingué els seus orígens.»

Al cap de poc temps no quedà ni rastre de la casa pairal dels Saltells i per molt que es volgué reconstruir mai s’arribava a finalitzar l’obra. 

El destí de cadascun dels assassins fou horrorós. Berenguer de Saltells morí aixafat per una gran roca després de caminar anys i panys per aquest món de Déu, desesperat i esperitat tot cridant: “ Mateu-me, mateu-me! Vull morir! Un altre va morir de set perquè se li assecaven totes les fonts a l'hora de beure. Un altre morí esvaït de gana perquè tots els aliments que es posava a la boca se li convertien en carbó. L’altre morí en una discussió amb els seus propis companys i al darrer  se l’engolí la terra.  

En record d’aquella tràgica nit, el gall de coure, que abans era al campanar del Monestir, ara presideix la missa de la Nit de Nadal i continua sent l’únic testimoni d’aquella nit terrible. Diuen que els seus crits foren tan poderosos que restà mut per sempre més.

* El Gall del Monestir original que feia de penell al Monestir de Sant Cugat la nit de Nadal de l’any 1350, ara es pot veure exposat a la capella de sant Benet al costat d’una petita arqueta de fusta que havia contingut les despulles de l’Abat Biure així com bona part de la indumentària que duia la nit del seu assassinat. Des de l’any 2002 es representa a la Sala Capitular del Monestir la tragicomèdia musical Pedra i Sang en què es recorda l’Assassinat que commogué aquella petita comunitat de monjos i al poble de Sant Cugat allà al segle XIV.

Làmina original en format PDF

 

Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.

Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, Twitter, Instagram i TikTok.