Victus

Al llarg d’una entrevista que li vam fer a Ràdio Sant Cugat amb l’Eduard Jener, ens va confessar que hi havia converses avançades amb una productora nord-americana, però que s’estroncaven per discrepàncies puntuals, com ara l’eliminació del capítol segon del llibre. ¿El motiu? Que parlava –molt per sobre- del terrorisme de l’IRA, un tema delicat als EE.UU després de l’11 de setembre. Al final, ja jo sabem, ens vam quedar sense una pel·lícula que prometia.

Estic convençut que això no passarà amb Victus: la pel·lícula és segura, tal és la força visual de les escenes del llibre. És fàcil que els ambients bèl·lics recreats enganxin el lector. Passadissos de poder, gernacions corrent amunt i avall respirant la pols dels carrerons sense asfaltar i l’olor de la pólvora, els colors flamejants de les banderes, els averanys de la destrucció imminent... Igual que a les grans novel·les històriques, la guerra adquireix el cos que li pertany i s’apodera de la vida de les persones. Impressiona imaginar els vaixells al llarg de la costa del Maresme, les veles tenses al vent, els canons carregats i amenaçadors. Tot disposat per acabar definitivament amb la tossuda ciutat de Barcelona, “cap i casal de Catalunya”, que resisteix tant sí com no.

Com tota gran novel·la, Victus permet lectures diverses. Aquesta ambigüitat la fa perdurable, i ajuda a crear debat sobre ella. El fet d’haver-se editat primer en llengua castellana no ha evitat que els fòrums de lectura espanyols bullin de crítiques en contra del llibre, perquè el tema de fons és incòmode al pensament unificador (fins i tot, des d’Espanya, han arribat a criticar que l’autor traís la seva llengua). Seria interessant saber quin volum de vendes ha obtingut en castellà. Al mateix temps, també entre els lectors catalans hi ha hagut desacord sobre els punts de vista de l’autor... i naturalment també s’ha criticat que l’autor es passés al castellà. És difícil separar aquest llibre de la polèmica político-identitària. El propi Albert Sánchez Piñol no es defineix en excés. Penso que això no ha de sorprendre a ningú, perquè és conegut per les seves aparicions televisives o col·laboracions a la premsa escrita, i sabem el seu tarannà irònic, i fins i tot sarcàstic en ocasions.

Això no treu que l’autor hagi sabut tocar un tema que, més enllà de la nostàlgia per un capítol determinat de la nostra història, tingui una vigència bategant gràcies a la puixança del conflicte polític: estem revivint una època en què es parla de consultes independentistes i d’Estat propi, i per tant el 1714 se’ns fa més familiar que mai. La publicació de Victus ens refresca la memòria però queda lluny d’oportunismes, perquè és evident que només la feina de documentació per retratar la Catalunya de fa tres-cents anys deu haver portat uns quants anys de feina a l’autor. Aquest és un llibre que s’ha cuit a foc lent.

El punt de vista de Sánchez Piñol, antropòleg de cor i de cap, és el d’un analista rigorós que, amb una quantitat fantàstica de dades a la mà, ens vol oferir un retaule complert sobre el conflicte, i balla d’un cap a un altre amb mirada d’historiador. I ho fa per boca de Martí Zuviría, personatge que ens exposa tant els seus convenciments com els seus dubtes. Amb Victus, Sánchez Piñol continua el seu ascens cap a l’Olimp dels novel·listes consagrats en l’universal, i ens obre una porta que ens permet entrar en un moment clau de la nostra història, i compartir pors i esperances amb la resta de personatges.

+info
Títol: “Victus. Barcelona 1714″
Autor: Albert Sánchez Piñol
Editorial: La Campana
Preu: 24 euros (600 pàgines)