Arribava el moment que si els pares hi estaven d’acord, el pare del noi havia d’anar a casa de la noia a demanar la mà o el permís perquè el noi pogués sortir amb ella. Això va durar bastant temps perquè recordo que jo ho vaig haver de fer. El meu pare no, perquè ja no hi era. Vaig ser jo mateix.
Quan aquesta noia ja havia deixat la mà pel seu promès, venia l’anar junts sempre a tot arreu amb una espelma al costat, a on fos. No els deixaven anar mai sols. No sé per què, però era així. En aquell temps era molt seriós perquè hi havia hagut casos en què la noia havia donat carbasses al noi, i doncs s’exposava a les males bromes entre els amics dels nois. Recordo que feien “enramades”, que en deien, que era posar porqueria a tota la façana de la noia, o una pila de carbasses o alguna cosa excepcional. Per això, s’ho feien mirar una mica abans de donar un no. Però també era molt trist que si a una noia no li agradava aquell noi, no pogués fer el que li venia de gust.
Va passar el temps, la gent ja començaven a prepar el casori que anava lligat a les collites de pagesos de la vila. Però encara més enrere hi havia un costum, a les cases pairals, a les més pudents, on hi havia el festejador que no era res més que una finestra amb una pedra a cada costat o un seient a cada punta per poder festejar. Aleshores, el vigilant feia d’espelma i s’asseia a una cadira per vigilar la seva estada. Si era la mare o l’àvia, quan havia passat mitja hora o tres quarts, li venia la son i deien: “aquesta dona ja pesa figues”, i es posava a dormir. Aleshores, era quan la parella gaudia perquè estaven més lliures. Jo vaig arribar a veure un festejador de la província de Girona molt maco en una finestra preciosa, amb les dues pedres, que va ser anys enrere el festejador de moltes parelles.
Avui és molt diferent. Els pares que tenen fills de 18 a 25 anys, marxen i no saben on van. Tenen via lliure per entrar a discoteques i beure. Què passa? Doncs que una parella que s’agrada passen moltes hores junts i fan el que hauríem fet si haguéssim tingut ocasió. Aquestes parelles, fins i tot, arriben a viure junts, sense casar-se. Si hagués passat això en els meus temps, gairebé els haurien fet fora del poble, però avui dia és una cosa tan natural. Si els nostres avis tornessin i veiessin la vida actual del jovent, se’n farien creus, perquè a aquestes edats ja estàvem tips de treballar i de mirar per la casa. El jovent d’avui només estudia o bé ni estudia ni treballa i fins i tot demanen diners als seus pares per fer les seves disbauxes.
Més informació