Com que hi havia tanta rivalitat amb altres carrers, alguns desaprensius ens cremaven la llenya durant la nit. Això ens suposava una gran pèrdua de temps perquè aleshores no ens tocava altra cosa que anar a buscar la llenya més lluny i no de tanta qualitat perquè d’altres ja hi havien passat davant.
Arribava la revetlla i a la plaça s’hi feien quatre focs, un a cada punta. Ens asseguràvem que les flames no poguessin perjudicar els plàtans que hi ha a la plaça. Repartíem la llenya per les quatre piles i els veïns contribuïen aportant-hi cadires, mobles vells i trencats. Un cop fetes les piles, sempre hi havia aquell divertit que a la punta de tot hi posava alguna cosa que fes patxoca.
Encara amb la claror del dia, ens feien anar a sopar. De gana no en teníem perquè volíem baixar ràpid a la plaça per contemplar les flames de les nostres piles de llenya. Un cop sopats, els pares ens donaven deu cèntims a cada germà, que en aquella època eren molts diners, per anar a Cal Sagalés, és a dir, Cal Perla, i així comprar algunes “cebes” o algun petard o fins i tot alguna pedra foguera. És a dir, el que ens donava pels diners que teníem. Un cop teníem a punt la munició, venien els més grans i enceníem les piles. El que ens agradava era fer rotllanes al voltant de les fogueres. Era una festa molt esperada pels vailets i no tan vailets.
Més endavant, un cop formats i ingressats a la Penya Regalèssia de Sant Cugat, el nostre amic i membre de la penya, en Josep Barberà, va fer que vingués a Sant Cugat la flama del Canigó, que encara avui dia arriba. És un canvi de revetlla ben gran perquè avui de focs al carrer se’n fan pocs a causa del perill dels cotxes.
Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok