La calor d'estiu

Aquests dies els santcugatencs es queixen que fa molta calor. Però abans a Sant Cugat en feia més. Recordo quan era jovenet quan havíem de portar el dinar al camp o a la vinya amb el sol que estavellava i ens posàvem un barret al cap. Ja de més gran, quan arribava el mes de juny i els sembrats es tornaven daurats, hi havia una dita que deia: “quan ells es tornen daurats, jo em torno groc” fent referència a la calor i el temps de la sega.

Allò sí que era passar calor, i mira que començàvem a treballar abans que sortís el sol. Era una feina molt feixuga i per això aprofitàvem les hores més fresques per no passar tanta calor. Si teníem un pou d’aigua a la vora per anar refrescant la gola i ens la tiràvem per sobre, molt millor.

Quan passava el temps de la sega, venia el de batre a l’era i també era empipador perquè, a més de despertar-nos molt aviat per anar a buscar els carros de garbes, arribàvem a l’era i preparàvem la batuda perquè els animals poguessin trepitjar-la fins l’hora d’esmorzar. Sempre paràvem i ens rellevàvem quan fèiem les 9 hores. Recordo que a l’era de Can Bellet hi havia una figuera molt ufanosa al costat i ens refeia per tornar a la feina. Això durava tot el més de juliol i part de l’agost. Hi havia la dita que deia: “Qui no bat pel juliol, no bat quan vol” perquè normalment cap a la segona quinzena de juliol sempre feia mal temps”.

Recordo que després de sopar hi havia el costum en el poble de sortir al carrer a prendre la fresca. Jugàvem al carrer, aleshores no hi havia trànsit, i els veïns treien les cadires per fer els rotllos. Els vailets corrien per agafar lloc per escoltar les tafaneries que explicaven els veïns i així passàvem els vespres de calor. Sempre hi havia qui treia una guitarra o cantava en un cor. Era molt maco escoltar-los. Era una estona molt agradable que es veia truncada per algun veí que sortia per la finestra a resar un pare nostre perquè marxessin a dormir que s’havien de llevar d’hora.

Com que a les habitacions feia molta calor del sol de tot el dia perquè penseu que les habitacions d’ençà eren de sostre de guitarra, si encara era aviat, recordo que a casa trèiem el matalàs al terrat per refrescar-nos abans d’anar al llit i ens quedàvem adormits fins que la fresca ens despertava. Era molt maco, era una altra vida.

Aleshores sí que es passava calor i fred a l’hivern perquè dormir sota teulada d’aquella manera era molt difícil. Arribava el temps de setembre quan la calor ja minvava i fins i tot a les matinades quan anàvem a collir raïm, amb un xic de rosada, havíem de bufar els dits per poder fer la feina. Ja s’acostava el temps del fred.