ien de La batuda era una feina molt feixuga perquè els carros havien de carregar molt en volum per arribar a l’era

Gent Gran

Juliol, temps de batre (I)

Tomàs Grau, escriptor
Antigament quan arribava el juliol, els pagesos que tenien cereals havien de fer la batuda, perquè si no la feien es trobaven mal temps cap a finals d’agost, principis de setembre. Hi havia l’adagi que deia: “Qui no bat pel juliol, no bat quan vol”. Era una feina molt pesada i molt llarga.

Recordo que agafàvem els carros per anar a carregar les garbes a les garberes del camp a punta de dia, és a dir, que quasi no ens hi vèiem. Era una feina molt feixuga perquè els carros havien de carregar molt en volum per arribar a l’era. S’arribava a l’era, normalment a cada masia hi havia la seva, i els carros es posaven al costat del pedrís de l’era i deslligaven les cordes i un des de dalt anava tirant les garbes a l’era i un altre les rebia, i amb falçons anaven tallant els brensims que havien lligat les garbes.

D’altres, agafaven les garbes i preparaven la circumferència que seria la batuda, amb la condició que havien de posar les espigues al cantó de dins i els culs del sembrat a fora perquè quan anessin els corrons, dels trills i els animals amb les potes no fessin anar el gra cap enfora. Un cop la circumferència de la batuda estava feta, normalment com que encara era d’hora, anaven a esmorzar. D’aquesta manera, si feia bon dia, el sembrat s’anava escalfant.

Quan acabaven d’esmorzar, un dels pagesos agafava un o dos animals de peu rodó i el feien voltar per sobre del sembrat per anar deslligant. Això durava bastant i de mica en mica el sol anava estovant els cereals. Al cap d’una hora i mitja paraven i anaven a fer “les 9 hores”, que en deien, que era com un esmorzar més petit. Un cop fetes “les 9 hores”, si l’era o la batuda estava en condicions, posaven un corró de pedra darrere l’animal per anar aixafinant les espigues i la palla. També durava bastant i s’anaven tornejant els homes enmig de la batuda. 

Un cop havia passat això, si ho veien convenient, agafaven un trill, és a dir un corró amb uns ganivets punxeguts per tallar la palla i aixafinar les espigues. Hi havia masies que tenien un trill amb un seient darrere i el mateix carreter s’asseia al trill i manava l’animal que el feia córrer. Amb tot aquest sistema de feines, arribava el moment en què venia la marinada.

L’aire fresc de les onze o dotze del matí era ben rebut perquè treien el trill de l’era i començaven a fer la ventada, és a dir, amb unes forques amb pues més espesses anaven tirant la batuda contra l’aire per poder destriar el gra de la palla. Si la marinada era bona, amb un parell de vegades el gra quedava bastant apilat a un costat i la palla a un altre. Amb tot això, arribava l’hora de dinar.