Juliol, temps de batre (II)
Un cop fetes aquestes feines, si el gra havia quedat ben net, no quedava altra cosa que anar-lo ensacant i dur-lo a la masia amb sacs o bé cap a la casa de l’amo del sembrat. Si el sembrat no era prou net, no hi havia altre remei que agafar un banc de fusta amb tres peus alts per aguantar el garbell i a cops de galleda s’anava tirant el gra al garbell per fer-lo moure perquè marxés la mica de brutícia que hi quedava. Un cop fet això, es feia l’ensacada per repartir-la.
Ja hi havia màquines de batre que feien aquesta feina i anaven millor que la batuda però hi havia l’inconvenient que el govern d’aleshores controlava el pes del sembrat batut. En canvi, si ho fèiem a l’era, sempre s’escapava un sac i això feia que el pagès, en no ser controlat, feia el que volia amb ell. Aquest era útil en els casos en què no hi havia farina i s’havia d’anar al molí i pagant un xic més, te’l molien igual. Però si era del controlat pel govern, aleshores era un altre preu més baix.
Un cop feta la batuda de l’era, venia la feina de fer el paller. Els que feien el paller havien de ser molt experimentats. S’havia de plantar un pal de pi a terra per poder fer força. Aleshores, els que feien el paller, rebien llençols de palla i anaven teixint el paller al voltant del pal. De mica en mica el paller anava creixent fins que arribava el moment en què es necessitava una escala. No tocava altre remei que pujar per l’escala els llençols de palla i donar-los als constructors del paller.
Quan eren al paller, que tenia una forma singular, que acabava gairebé en punxa, posaven cabassos de terra perquè l’aigua de la pluja no es filtrés a la palla. Així va continuar moltes dècades, moltes generacions, i ara amb l’edat que tenim veiem que ara es fan aquestes feines de forma tan diferent amb màquines molt precises. Ja queda enrere arribar a casa amb la roba bruta i netejar-te amb aigua del pou i així vivíem tan contents sense pensar en el que vindria després.
Més informació