La Festa Major
Actualment la Festa Major se celebra per Sant Pere, però antigament no era així
De jovenet, recordo que pel setembre es feia envelat a la plaça de Barcelona, a la banda de Cal Guillem. Com que l’espai era tan just, encerclaven dos o tres plàtans fins a arribar al mig de la plaça per poder-hi instal·lar l’envelat. Recordo que pel setembre, la plaça de Barcelona era el lloc on es feien les festes més sonades de la fira. Cap a finals del segle XIX i principis del XX, la fira es repartia per zones; a la plaça d’Octavià hi havia el bestiar, el bestiar de peu rodó estava fermat a la muralla del Monestir, hi havia garrins, porcs nodrissos, pollastres... de tot el que es podia cultivar de bestiar al poble. I al carrer Major s’hi podia trobar roba, espardenyes i a la plaça de Sant Pere és on hi havia les eines de tall.
Fa uns quants anys, quan era jovenet, al poble ja hi havia estiuejants des que es va construir la carretera de la Rabassada, a finals dels anys 1880. Un cop els nanos acabàvem l’escola a Barcelona, venien amb les mares i les tietes cap a Sant Cugat a passar l’estiu. Quan arribava la Festa Major, els senyors es quedaven alguna llotja per gaudir de l’envelat. Recordo que a les nits de gala, tot el poble sortia a contemplar les vestimentes de les senyores que eren de l’últim crit i feien un goig de por. Si algun jove del poble podia treure a ballar alguna filla, era el més preuat que hom podia tenir. I doncs, ballava més encarcarat que un espàrrec.
A la mateixa plaça de Barcelona, on feia poc s’havia inaugurat l’Ajuntament, el 32, s’hi organitzaven els concerts de les orquestres. La gent gairebé no cabia a la plaça. Acudien als concerts com una cosa “obligada” per tradició. Aleshores també es ballava el Paga-li, Joan, organitzat al pati dels plataners. Abans s’havia ballat a la plaça d’Octavià per 4 parelles. Des de ben jove, hi ha la dita que fa: “Si no has ballat el Paga-li, Joan, no ets bon santcugatenc”. Us he de confessar que no ho sóc, ja que tot ballador havia d’estrenar vestit i jo no tenia la sort de poder-ne lluir. Sempre tindré la recança de no poder-lo haver ballat.
Més informació