La plaça (I)
Han remodelat la plaça de Barcelona i la van inaugurar per la Festa Major d’aquest mes de juny. Ha quedat molt maca
Després també hi havia un banc a cada costat de la plaça de pedra, eren molt macos. M’agradaria que els poguessin tornar a lluir perquè eren preciosos. Després, a fora dels plàtans, hi havia una vorera de pedra que delimitava la plaça. Era una plaça molt maca, per mi, i no perquè fos el lloc de la meva infantesa, però penso que és la millor plaça de la ciutat perquè s’hi manté la mateixa estructura de cases que antigament. Quan jo era petit, els avis del barri en deien la plaça d’Isabel perquè al s. XIX li van posar el nom d’Isabel II, però nosaltres ja la vam conèixer amb el nom de plaça de Barcelona.
Jo era molt petit i recordo que com que de cotxes llavors no en passaven i de carros només en sortien de matí i arribaven al vespre, no hi havia cap perill de prendre mal i els vailets anàvem per tot el barri. Allà on hi havia l’Ajuntament, on ara hi ha el Jutjat de Pau, encara hi havia l’edifici de l’Ajuntament per construir, hi havia les restes del cafè El Rin. Recordo que hi havia tres portes i aleshores nosaltres entràvem i observàvem el que hi havia a baix; taules plenes de pols, cadires tombades, l’escala era al mateix lloc de la d’ara. Recordo que quan hi pujàvem venien els més ganassots del barri de dalt cridant que hi havia un fantasma. Bé, nosaltres teníem feina a girar-nos i córrer cap a baix, però els més grans ens havien tancat la porta i ens deixaven allà dintre. Coses de canalla.
En aquesta plaça hi havíem fet de tot. Per exemple, a la tardor i quan ja havien caigut els pàmpols dels plàtans, com que en aquells anys els esporgaven cada any, doncs les purgades feien uns pàmpols molt grossos. És a dir, venien alguns carnissers a buscar-ne per adornar les seves parades del mercat i d’allà on fos. La nostra afició era, amb unes canyes llargues, arremolinar els pàmpols, que almenys n’hi havia un pam de gruix. La nostra intenció era cremar-los. Quan havíem aconseguit fer una mica de flama, el primer que fèiem era anar a buscar algunes patates per fer-les al caliu. Però quan ho intentàvem el que aconseguíem era fer-ne de fumades de fora i crues de dintre. Però bé, que ens les menjàvem i ben a gust, tot i que si ens les haguessin donat a casa les hauríem donat de menjar a les galline
Més informació