Miquel Pellicer: “La pintura contemporània és una presa de pèl”

La Xènia, la Susanna i el Miquel són néta, mare i avi d'una mateixa família. Tots tres dibuixen i, ara, exposen de manera conjunta a Estudi 34 amb una exposició que porta per títol la suma de les edats de tots tres.

L’objectiu de la mostra és recaptar fons per al projecte Implica’t de l’Hospital Sant Joan de Déu, que fa recerca sobre el DIPG (glioma difús de tronc), un càncer al cervell infantil ara per ara incurable. Els impulsors de la iniciativa és la família de Laia Calvet, una nena santcugatenca que va morir el passat 22 de gener, després de dos anys lluitant contra el DIPG.

D’on sorgeix la idea d’una exposició amb tres generacions de la família?
Des que la meva filla i la meva néta van començar a pintar era una cosa que dèiem i em feia molta il·lusió. Ara ha aparegut l’oportunitat de tirar endavant aquesta exposició i col·laborar en el projecte de la família de la Laia. La idea era participar en aquesta campanya solidària.

Ve de família això de pintar.
El meu pare dibuixava i jo també. Les meves filles i néts m’han vist pintar molt i a la Susanna de petita ja li agradava.

Es nota que són família amb la seva pintura?
No han agafat res meu. M’han vist molt dibuixar, però l’estil és molt personal de cadascuna d’elles. A mi dibuixar em costa, començo a llapis, esborro, rectifico... Elles en canvi pinten de manera molt més espontània; em sorprèn. Són estils totalment diferents. La Susanna treballa molt en tela i en retoladors, que li dóna un toc molt personal. La Xènia va començar imitant la seva mare, tot i que no fa servir els colors tan vius i cridaners; té una gamma de colors difícils de copiar.

L’exposició inclou un quadre fet entre els tres.
Sí; el va començar la Susanna, el va continuar la Xènia i l’havia d’acabar jo. Però el vaig tenir tres mesos fins que no se’m va ocórrer la manera. És complicat perquè no saps com les artistes que l’han començat el veuen acabat. Quan fas una pintura ja estàs pensant com quedarà. Quan me’l van passar, em vaig quedar parat, no sabia per on tirar.

L’obra que vostè presenta és de pintura digital. Què és això?
Normalment dibuixava primer en llapis i després ho ampliava en pintura. Però ja tenia tants apunts que vaig decidir escanejar-ho tot i passar-ho a l’ordinador. Faig servir diferents tècniques per modificar els dibuixos. Per exemple, hi ha una aplicació amb l’Ipad que pots pintar; l’Ipad és com un full en blanc. No necessites paper, ni pinzells, ni pintures...  

Quina és la seva relació amb la pintura?
Sempre havia pintat, però havia fet il·lustració, jo era editor de llibres infantils. Això m’ha fet dominar el color. A partir del 2000, que em vaig jubilar, vaig començar a pintar i fer cartells: he guanyat nou premis internacionals de pintura. Em diuen que es nota que sóc il·lustrador veient la meva obra. Però el meu estil és molt variable perquè m’agrada molt canviar de tècniques i combinar acrílic, oli, aquarel·la...
Quina diferència hi ha entre fer una pintura i una il·lustració?
La il·lustració la fas pensant en un llibre i amb una temàtica determinada. Quan et poses a pintar, pintes el que et ve a la imaginació o el que et ve de gust. Però la tècnica és pràcticament la mateixa.

Com veu l’art avui dia?
Molt malament. Econòmicament és un desastre perquè no es ven. Però no és una crisi d’ara. Als anys 60 fèiem col·leccions de cromos i teníem grans artistes, pintors que no tenien feina, que ens pintaven els cromos i et feien una obra d’art. La crisi de no vendre ve de lluny. I la pintura contemporània per a mi és una estafa, moltes coses són una presa de pèl.