Rognoni: “El públic el que veu són les capacitats de les persones amb discapacitat"

Què suposa rebre el Premi Honorífic Anna Lizaran?

És un reconeixement que a una li costa de fer-se’n càrrec. Perquè sempre penses que estàs fent una feina, però que te la valorin d’aquesta manera... Tinc la sensació que faig una feina, però m’ha costat fer-me càrrec que em mereixia aquest premi. Però, si pensen que sí, llavors potser sí que me’l mereixo. Estic molt contenta.

Un reconeixement a la seva trajectòria teatral, els darrers anys al capdavant de Femarec...

Fent repàs a tota la meva vida, des dels 17 anys ja em vaig enamorar del teatre, però evidentment, aquests 19 darrers anys de la meva vida, que són molts anys, són molt importants per a mi, treballant amb la companyia de teatre Femarec. Sempre he tingut un vessant social; sempre m’ha agradat estar al costat de les persones més vulnerables, i quan vaig tenir l’accident, encara més, perquè et fas més sensible en aquestes coses, i jo he tingut la gran oportunitat de poder fusionar les meves dues vocacions: el teatre i el vessant social.

Una satisfacció, sense cap dubte.

És un factor afegit que fins i tot potser és difícil de trobar. Però jo l’he trobat, gaudeixo molt i em dóna molta satisfacció interna. Perquè mentre ho estàs fent, saps que per a ells és molt bo, molt sa i terapèutic i, a més, a mi em satisfà i m’interessa que sigui terapèutic, entre cometes, per al públic. És a dir, que el públic que ho ve a veure, de cop, pot canviar una mica la seva visió de les persones amb discapacitat, i pot veure que una persona amb discapacitat té moltes capacitats. Sempre dic que les persones que vénen a veure els nostres espectacles el que veuen és la capacitat de les persones amb discapacitat, i això és el que m’interessa.

Per què és tan important el teatre en la seva vida?

No ho sé. Jo de joveneta no sabia cap a on tirar, què fer, i estava indecisa. Un dia vaig anar a veure una obra de teatre, i de sobte vaig saber que allò era el que volia fer. I ja està. Vaig anar a un curs que feien Els Joglars, i després vaig entrar a la companyia. I ja està. Va ser així de cop. I a partir d’aquí ja vaig fer tota la carrera. Estant amb Els Joglars va venir l’accident i em vaig passar 9 mesos a la Vall d’Hebron, i vaig pensar que el teatre se m’havia acabat.

Però no va ser així...

Encara estava a l’hospital quan em van venir el Joan Basses i la Teresa Calafell, que tenien una companyia de teatre de titelles, i van preguntar-me si volia estar amb ells en l’àmbit de direcció i, és clar, immediatament vaig dir que sí. Vaig continuar en el terreny de la direcció, que també és una cosa que jo, quan feia d’actriu, no m’ho hagués imaginat mai. Però vaig veure que això m’agradava. Vaig dirigir unes quantes coses, i quan des de Femarec em van donar aquesta oportunitat de dirigir aquests nois per integrar-los al món del teatre, vaig dir que sí. I mira, 19 anys, i aquesta serà l’obra 19a.

Aquí entra en joc la seva segona passió. Què els aporta el teatre a les persones amb discapacitat?

El teatre és una manera d’expressar-se, i ells s’expressen perfectament. També tenen visibilitat, i el que interessa és que la gent vegi que tenen aquestes capacitats. Després, jo tinc un avantatge, també tinc una discapacitat, i sempre els dic que estic en el mateix paquet que ells. Una de les primeres coses que vaig notar, i que ara ja no passa en absolut, és que per a algunes persones, el fet d’ensenyar que tenien una discapacitat els era una mica complicat, no hi estaven acostumats ni adaptats a la seva discapacitat, més aviat, a vegades són coses que s’amaguen. I és el primer que els vaig dir: jo no me’n puc amagar, vaig amb cadira de rodes, però, i què? Tu tens una altra cosa, i què passa?, és igual! Tots som persones.

Va molt més enllà del teatre la seva feina.

He fet una feina amb ells que m’encanta. Ara, a les obres, parlem de la discapacitat. Sempre fem obres sense paret, ens dirigim al públic, i aprofitem per dir el que volem, tenim ganes, i està consensuat amb ells. Perquè, cadascú en la seva mesura, vull que sàpiga el que està dient, perquè no diguin res que no vulguin dir. Parlem de tot, i a veure què i com. Han fet una evolució enorme, perquè també s’han fet grans, i també és lògic que evolucionin. I estan convençuts que els va molt bé fer teatre, i també estan convençuts de certes coses de valentia, de “per què ens hem d’amagar, que aquí no passa res”. Clar, és un treball que a mi m’agrada molt. A més del teatre hi ha aquest component. Sempre dic que és un teatre que va més enllà del teatre; és més que teatre.

Entenc que tenen un públic satisfet, després de 19 anys i 19 obres.

El problema és que es veu molt poc, que fem molt poques actuacions. No arrisquen els directors dels teatres. I entenc que no arrisquen perquè no poden arriscar, i el públic tampoc arrisca gaire. Però amb un teatre com aquí a Sant Cugat, on sí que venim, ja saps que el que vas a veure té al darrere un director que en fa la tria, i que segurament, el que programa, t’interessarà. S’hauria de tenir confiança en els directors del teatre. I si es fa confiança, programi el que programi, s’hi hauria d’anar. Però sembla que no és així, llavors el públic també en té una part de culpa. I la gent que ens ve a veure s’entusiasma. Llavors, per què no es pot veure més? Sap greu, perquè és una feinada de 9 mesos a l’any. Hi ha molta feina al darrere. Molt esforç, interès, il·lusió i implicació.

Com anima el públic perquè es deixi sorprendre?

Penso que s’ha d’arriscar una mica. Nosaltres ens hem arriscat. No tot és l’actor famós, que també. Hi ha altres coses al món que són interessants i que potser en algun aspecte poden ser més innovadores i poden captivar d’una altra manera. Vaja, que la gent arrisqui i vagi a veure coses noves, que poden ser molt interessants.