El discret encant del teatre social de Femarec

El passat dia 4 de novembre a la Sala Escenari creada en el TA, amb l’oferiment explícit de “Viu l’espectacle de més a prop!”, es va presentar El discret encant de la gàbia pel grup Femarec, un grup de teatre social que des de l’any 2005 torna sempre, un cop l’any, per portar-nos les seves noves creacions aquí i que va ser estrenada a Barcelona ara fa un any. Podria semblar que aquest és un teatre que hom va a veure amb el prejudici, podem admetre que raonablement lògic, que es tracta d’un teatre menor, un teatre fet per aficionats que, a més a més, tenen unes discapacitats i/o malalties mentals.

Personalment vaig anar a la funció amb una pregunta interna: què ens poden fer de nou la gent de Femarec?, quina serà la història que ens explicarà aquesta vegada Glòria Rognoni que, suposo que saben, és l’autora i directora d’aquests espectacles, que encara no ens hagi plantejat? Doncs una història que qualsevol dels espectadors presents podia viure, de fet la viu dia a dia, sentiments, emocions, vivències que ens parlen d’acceptació de cadascú, de formes d’entendre la realitat objectiva de forma subjectiva segons la posició de l’espectador, de sensacions de soledat que cerca la seguretat tancant-se en si mateix fins que s’allibera en el contacte en la experiència conviscuda i sempre, embolcallant els diferents gags, aplanant les arestes difícil de la convivència, dels egos personals, l’humor omnipresent, la visió intel·ligent, seductora, acollidora, expressa i profundament humana.

Rognoni dibuixa els espais, les gàbies diverses, les gàbies solitàries o compartides, les gàbies físiques i les del pensament, amb llums i ocells de colors, i la música que pot passar d’un clàssic estèticament recuperat a una cançó pop absolutament tronada, i pot imprecar els espectadors trencant la frontera d’allò convencional amb una escena de caire escatològic exposada amb la senzillesa de la naturalitat, per obtenir sempre l’eficàcia de la tendresa reflectida en tots els personatges i, sobretot, en els actors i actrius que viuen per nosaltres la seva i la nostra realitat amb dedicació i veritat i que vull citar perquè s’ho mereixen: Andreu Buxó, Xavier Castany, Meritxell Esturo, Albert Fèrriz, Jordi Juncàs, Anabel López, Sandra Martin, Jordi Meca, Fernando Moreno, Marga Padrós, Ariadna Rallo i Montse Vidal.

Tots som humans amb carències i discapacitats. Tots necessitem sortir de la gàbia on estem des de la naixença. Per tots és imprescindible transcendir des del jo personal al nosaltres social. Una vegada més necessito expressar la meva satisfacció i felicitar els membres de Femarec i, també una vegada més, expressar la meva incomprensió al veure com una tasca d’aquesta categoria i exemplaritat no és promocionada arreu del país per gaudir-ne des del punt de vista estrictament teatral i ser, alhora, un incentiu a seguir per molts i molts grups que a totes les comarques i ciutats poden fer el mateix que aquesta institució modèlica.