Leli (de l'amistat)
Per a nosaltres, supervivents del segle xxi, el problema de les fonts clàssiques és la dificultat d’interpretar el món conceptual d’autors tan allunyats de nosaltres. Això mateix devia pensar el professor Pere Villalba (1938) quan va publicar una fantàstica edició del De amicitia de Ciceró (44 aC), on aconseguia que el text mantingués exigència i fos assequible alhora. No és d’estranyar: doctor i professor emèrit de Filologia Clàssica, membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, el professor Villalba sap de què parla.
El llibre es va editar el 1999 a la col·lecció Bernat Metge, el prestigi de la qual ens permet saltar directament al contingut, que és el que el professor Villalba hauria volgut. Alguns pensaments de Ciceró sobre l’amistat són els següents. Primer: l’amistat és connatural a l’home i només es dóna entre la gent bona. Segon: l’amistat és considerada com a bé suprem. Tercer: amistat ve d’amar, no d’intercanviar favors; sempre té un origen espontani i desinteressat. Quart: cal ésser honest i evitar l’egocentrisme, acceptant les preocupacions que una amistat comporta... Ciceró ens ofereix una regla d’or: cal saber distingir el veritable amic d’aquell qui es fa amic mitjançant l’adulació. I conclou, a mode de resum, que la virtut engendra la benvolença recíproca, la qual dóna lloc a l’amistat, que és el bé més excels a què l’home pot aspirar.
Algú es pot preguntar en què està treballant el doctor Villalba a hores d’ara. Doncs en un altre clàssic expert en l’amistat: Ramon Llull, que va escriure el Llibre d’Amic i Amat cap a l’any 1283. Tot i que Llull hi parla de la relació entre l’home i Déu, coincideix força amb Ciceró: “Els camins pels quals l’Amic cerca el seu Amat –escriu- són llargs, perillosos i poblats de desficis, sospirs i plors, i il·luminats d’amors!”. Esperem l’edició del professor Villalba amb interès. En època de dubtes, doncs, ja ho saben: consultin els clàssics. No solen fallar...
Més informació