En primera persona

Sant Cugat té una àmplia oferta cultural, que sovint obliga a triar entre opcions coincidents. Fa pocs dies va passar amb la gala dels Premis Sant Cugat i una conferència de l'escriptor i acadèmic Javier Marías. Donat que la gala s'havia ajornat per la nevada, i el dia abans jo no era a Sant Cugat i per tant no havia retirat les invitacions, vaig decidir mantenir la idea inicial i anar a la conferència, al Xalet Negre.

Independentment de la polèmica que envolta al personatge (que el mateix autor es preocupa d'atiar), o potser per això mateix, l'èxit de convocatòria va ultrapassar la capacitat de la sala. Felicito a l'organització i aprofito per demanar que la següent posin una tarima per a instal·lar-hi als ponents. D'aquesta manera l'audiència podrà veure'n les cares i el llenguatge corporal més enllà de la tercera fila.

Marías parlava de per què llegim i escrivim. Òbviament va parlar sobretot de per què i com escriu ell mateix. Em va interessar que sempre escriu en primera persona. Això és el més normal quan escrius opinió, com jo ara, perquè expresses el que penses sobre qualsevol qüestió. Si escrius literatura, però, ja tens més opcions. La tercera persona fa que un narrador omniscient faci indiscutible tot el que t'explica: ho sap tot i sap el que passarà després, abans de dir-t'ho.

Marías escriu novel·la en primera persona, doncs, perquè afirma que escriu sense mapa, sense saber què passarà fins que la mateixa acció no el porta a la situació. Per això a mi també m'agrada escriure opinió, i encara més en els moments que vivim. Ningú de nosaltres sabem què passarà, per tant seria impensable aquell narrador irrefutable.