Menjar ciment o sembrar futur?
"Urbanitzar 85 hectàrees no és fer ciutat; és liquidar el darrer pulmó de transició cap a Collserola per alimentar una inèrcia constructora que sembla no tenir aturador"
Sant Cugat del Vallès té un nou número màgic: 85. Aquestes són les hectàrees de sòl, avui cultivat, que l’Ajuntament pretén sacrificar a l’altar del totxo per encabir-hi 5.500 nous habitatges. Ens ho vendran com a "progrés", com a "necessitat social" o com l’única via per solucionar el drama de l’habitatge. Però mirem les xifres als ulls i preguntem-nos: per a qui estem construint realment i què estem perdent pel camí?
Si dediquéssim aquestes 85 hectàrees a la producció d’horta professional, podríem posar sobre la taula dels santcugatencs més de 3,5 milions de quilos de menjar l'any. Parlem de tomàquets, patates i cebes que no haurien de recórrer milers de quilòmetres en camions refrigerats. Parlem de sobirania alimentària en un món que ja ens ha ensenyat que les cadenes de subministrament són fràgils. En lloc d’això, triem el camí fàcil: el de l’asfalt, que ni alimenta ni respira.
El projecte preveu la residència per a unes 15.000 persones noves. No ens enganyem: aquestes persones no són joves del poble que busquen la seva primera oportunitat —els preus de Sant Cugat ja s’han encarregat d'expulsar-los fa temps—. Aquest creixement és un reclam per importar rendes altes de Barcelona, un procés de gentrificació a escala industrial que només serveix per inflar les estadístiques i les arques municipals, mentre col·lapsen una mica més els Túnels de Vallvidrera i l’AP-7 amb, com a mínim, 8.000 vehicles més dels que ja hi circulen.
Fem balanç del bescanvi. Perdem una fàbrica natural que absorbeix CO2 i regula les temperatures de la plana vallesana. A canvi, guanyem una "illa de calor", una demanda addicional d'un milió de metres cúbics d'aigua anuals i una producció de 7.500 tones de residus nous que caldrà gestionar. Estem canviant un recurs finit —la terra fèrtil— per una estructura que només sap consumir recursos que no tenim.
Urbanitzar 85 hectàrees no és fer ciutat; és liquidar el darrer pulmó de transició cap a Collserola per alimentar una inèrcia constructora que sembla no tenir aturador. Quan el darrer pam de terra de Sant Cugat estigui cobert de formigó i els preus de l'habitatge segueixin pels núvols —perquè el mercat de luxe mai s'atipa—, ens adonarem que no podem menjar maons.
És hora de preguntar-nos: Sant Cugat vol ser una ciutat resilient o un dormitori d'asfalt que ha perdut la seva ànima agrícola per un grapat de llicències d'obra? El progrés, avui dia, no és aixecar grues; el progrés és tenir el coratge de protegir la terra que ens manté vius.
Segueix-nos per saber què passa a la ciutat.
Subscriu-te gratuïtament al WhatsApp, Telegram i butlletí electrònic. I pots seguir-nos a Facebook, X, Instagram i TikTok.