Sara Bella, periodista

Opinió

On són les bèsties?

Ahir vaig convidar un amic al Teatre-Auditori a veure 'Circumstàncies', del Circ d'Hivern, dirigit per Ricardo Gallardo. Com que vam arribar d'hora, vam decidir esperar a la porta. Primera sorpresa: allò semblava el “Chiqui Park”, de tanta criatura que arribava. Una nena cantava un tema improvisat que deia: “Cir... Cumssss... Tànnn... Cies!, Circums... Tàncies!, Cir, Cir, Cum, Cum...”, fins que la seva mare la va fer callar. Una altra ja practicava rodes i volteretes al hall, tot un grupet saltava i corria entre la gent... Vaja, que el públic estava entregat.

Però jo, em mirava el meu amic i pensava, on l'he portat? Creia que ja havien quedat enrere els temps en què el circ era exclusiu per als nens, de la mateixa manera que ha quedat superada l'assimilació de circ i animals. “Per mi, el circ és el repte al sentit comú. Si es pogués traspassar al món dels animals, i un cavall llegís el diari ABC, estaria molt bé, però si l'obligues a saltar a garrots, es perd el sentit comú i queda exclòs del que jo entenc per circ”, em va dir el Tortell Poltrona en una entrevista fa més de quatre anys. I, en aquest sentit, el Cirque du Soleil ha ajudat molt. Per veure bèsties, ja tenim el zoo i, si no, els documentals de TV2. Avui en dia, la màgia del circ es basa en el desafiament a l'equilibri i a la gravetat. Un desafiament davant del qual els adults poden gaudir tant o més que els nens.

Però tornem a 'Circumstàncies', que estic perdent el fil. Amb tanta canalla motivada, semblava que l'espectacle havia de ser tot un èxit. De fet, tan bon punt va aparèixer el primer intèrpret a l'escenari, la platea va vibrar amb els aplaudiments del públic. Uns aplaudiments que aviat es van convertir en rialles. Bé, molt més que això, els petits es petaven de riure. I és que a part d'acròbates, els intèrprets del Circ d'Hivern també són actors. Però els nens, que encara no han après a “quedar bé”, tant es pixen de riure en un moment, com deixen anar frases del tipus “quan s'acabarà?” el minut següent. I, per la mateixa regla de tres, tornen a riure amb el pròxim gag.

Al·lucinen amb els salts, les volteretes i les verticals, perquè encara no coneixen la paraula “impossible”. “Segur que menja molta fruita”, va deixar anar una nena d'uns quatre anys. Riuen quan les situacions són còmiques i pateixen si els personatges estan en perill. Però quan durant una estona, per curta que sigui, no hi ha acció ni emoció ni comèdia, no dubten a mostrar el seu avorriment, a queixar-se amb indignació. I és que els nens són un públic agraït però també exigent. Són una prova de foc per a qualsevol que s'atreveixi amb ells. Una prova que el Circ d'Hivern va superar amb bona nota i sense cap cremada greu. I, el meu amic i jo, per cert, també en vam sortir contents.