La fil·loxera al nostre país (I)

En un llibret aparegut ara fa unes desenes d’anys, editat a Barcelona i fet per Josep Iglésies, he trobat aquest tema tan interessant i explicat amb molt encert sobre les conseqüències de la fil·loxera, la qual va afectar el nostre país l’últim quart del s. XIX. Segons explica, aquesta pesta fou importada d’Amèrica a Bordeus amb unes plantes de cep infectades per aquesta plaga. Les primeres mostres de la pesta en aquesta comarca vinatera francesa es manifestaren l’any 1863. En un primer moment no hi donaren massa importància perquè no coneixien els seus efectes, però quan veieren com s’estenien i els ceps es morien irremeiablement, l’alarma va propagar-se per tot el sector.

La destrucció de les vinyes es va estendre a una velocitat de 85.000 hectàrees l’any. A mesura que la plaga s’anava acostant cap al sud, les notícies que arribaven a casa nostra cada vegada eren més alarmants. Els vinyataires gironins enviaren observadors al país veí per comprovar aquest tipus de pesta que s’anava acostant, però a causa de la bona època que tenien ací els productes del vi, i confiant que els Pirineus representarien una barrera insalvable per als insectes, no hi donaren massa importància.

Les instruccions agrícoles d’aquí, com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, s’ho van prendre més seriosament. Joan Miret en fou un dels promotors més destacats, el qual va demanar que es fes una barrera de protecció al sud dels Pirineus, ja que arribaven les notícies de la plaga al Vallespí el 1879, a la Catalunya Nord. Els organismes catalans van demanar ajuts al govern central, però aquests no van escoltar les demandes. En J. Miret el 1869 va voler fer un viatge a l’estranger pel seu compte a les regions afectades per la malura. Va demanar als ministeris de l’Estat i del Foment que el recomanessin a les ambaixades, consultats espanyols dels llocs que havia de visitar. El Govern va demanar les credencials demanades per l’institut.

Un cop Miret va retornar del seu viatge i després de visitar botànics i biòlegs de les zones afectades de França i Suïssa, comprovà que el prestigiós nom de l’Institut Agrícola Català li va obrir més portes i més facilitat que les aportades pels organismes estatals.