Intranscendència i simpatia

Digerir la situació actual i no deixar-se portar per la desesperança és una tasca, com a mínim, complicada. En aquest context tenyit de gris, extreure somriures és quasi una acció revolucionària. Per això, quan una pel·lícula aconsegueix retornar una visió amable de la vida, a banda de la seva qualitat com a obra d'art, sento que, en aquest sentit, ha assolit una fita valuosa.

El chef, la receta de la felicidad és, sobretot, una pel·lícula simpàtica, d'aquelles que permeten passar del gris als colors mentre som a la sala. Però l'efecte no dura massa, i és aquí on, com a obra d'art, es limita a ser una comèdia de digestió ràpida, sense més pretensió que la d'entretenir fugaçment. Una mena de sèrum efecte flash contra expressions apagades; però, com passa amb els productes cosmètics d'efecte immediat (passades unes hores, les arrugues tornen a lloc), des de la superfície és difícil que res perduri.

La història gira entorn un personatge “modèlic” en la seva capacitat per mantenir l'esperança: un jove ha d'aconseguir guanyar-se la vida urgentment (la seva dona està embarassada). La seva vocació és la cuina (s'ha format de manera autodidacta) i aconsegueix entrar en l'equip d'un prestigiós xef en crisi creativa, ajudant-lo a renovar la seva carta. Malgrat no cobri i hagi de mentir la seva dona que, convertida ja en un immens globus, evidentment no s'agafaria massa bé el tema de “no sé com alimentarem el nostre fill”. Temes com aquest passen gairebé desapercebuts en El chef, la receta de la felicidad, enfocada en les línies més bàsiques de la clàssica història d'“els somnis es poden fer realitat” (el sèrum efecte flash), que ignora qualsevol matís amb profunditat. Però, com expressava al principi d'aquest escrit, la nova pel·lícula del cineasta i actor francès Daniel Cohen sí que aconsegueix extreure somriures a l'espectador. I ho fa a través d'un duet d'actors en estat de gràcia còmica, d'una trama lleugera però àgil i optimista que converteix l'acte creatiu (en aquest cas, darrere els fogons) en una pulsió vital de gran valor; i, per últim, compta amb algunes situacions humorístiques força aconseguides. D'altres, no ho estan tant i és aleshores quan topem amb els recursos més fàcils: com fer mofa de la cuina molecular o de qualsevol tema? Presenta Santiago Segura, atrapat en el nostre record òptic i emocional per representar el personatge més misogin, racista i alarmantment famós de la cinematografia espanyola actual, i la repulsió està assegurada.

+ info

França-Espanya, 2012.
Direcció: Daniel Cohen.
Guió: Daniel Cohen i Olivier Dazat.
Interpretació: Jean Reno, Michaël Youn, Raphaëlle Agogué, Julien Boisselier, Santiago Segura, Salmomé Stevenin, Serge Lariviere, Issa Doumbia, Bun Hay Mean, Pierre Vernier,
Durada: 84 minuts.

Mira el tràiler del chef, la receta de la felicidad