La salut per a qui la paga

La sanitat pública va néixer a Espanya com una assegurança social, vinculada a la cotització dels treballadors

Des dels anys 80 ha anat avançant cap a una altra concepció de la salut. No una contraprestació al pagat, sinó un dret ciutadà universal. Separats, fa temps, els comptes sanitaris dels de la Seguretat Social, són els impostos generals els que aporten l’import de la prestació.

El paquet de reformes de l’àmbit sanitari, aprovat recentment pel Govern Central, fa marxa endarrere en bona part d’aquestes prestacions. Han canviat el model i la sanitat es considera una cosa que s’ha de guanyar. El pacient passa de ser ciutadà a ser assegurat.

El Reial Decret de Mesures Urgents, per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut també parla de sanitat “universal”, encara que argumenta que s’ha posat en risc per la mala gestió i la ineficiència.

El cert és que alguns ciutadans en quedaran fora. És el cas, per exemple, dels immigrants sense papers o els estudiants de més de 26 anys que no hagin aconseguit una primera feina. La nova norma canvia les regles. Garantirà l’assistència a qui pugui acreditar la condició d’assegurat. Això o estar pràcticament a la pobresa, l’altre requisit que exigeix el Govern Central, per poder tenir la targeta sanitària.

Més informació
 
Comentaris

Destaquem