Albert Pintó, la passió pel cinema feta realitat

Albert Pintó és un cineasta santcugatenc que va néixer a Terrassa l'octubre de 1985, i des de fa tres anys és veí de Sant Cugat. Va estudiar Direcció de Cinema a l'ESCAC, on ara és professor des de fa set anys, i ha dedicat la seva vida professional al món de la imatge, des de la publicitat, passant per vídeos corporatius i d'esdeveniments diversos, fins a curtmetratges (rebent premis en l'àmbit internacional) i dues pel·lícules que ja formen part del seu currículum com a director. De fet, la seva segona pel·lícula, Malasaña 32, s'estrena el pròxim 17 de gener a més de 300 sales.

La seva passió pel món del cinema comença de ben petit. "A casa meva, el meu pare i el meu tiet eren molt cinèfils. El meu pare havia fet algun curtmetratge amb Súper 8, i jo també en vaig uns quants de petit, i em portava molt al cine", apunta. I afegeix que "m'agradaria dir-te que tot comença amb Tiburón, El Padrino o Taxi Driver, però no, va ser amb La Roca, de Michael Bay, del 1996". Així, Pintó la va anar a veure al cine amb 10 anys i el va "colpir moltíssim", afirma. "Em vaig quedar bastant traumatitzat amb les boles verdes, amb el Sean Coneri i el Nicholas Cage, i allò em va canviar", admet, recordant com el seu pare li va explicar que "no existia tot allò, i que ho feia gent per generar allò, per crear aquestes invencions, aquestes finestres de ficció, per la gent que s'evadís". "Em va fascinar, i vaig pensar que si això es podia fer, jo volia dedicar-me a vendre aquest fum a la gent, i a fer-los passar emocions i adrenalina".

"La Roca em va fascinar; vaig pensar que si allò es podia fer, jo volia dedicar-me a fer passar emocions i adrenalina a la gent"

En aquest punt va començar la seva "addicció" al món del cinema, i va ser llavors quan va començar a demanar càmeres per Reis i a fer els seus primers curtmetratges. "Vaig començar a fer curt de molt jove, amb 11 o 12. Jo, els caps de setmana, feia curts. Amb els amics, els pares... potser he fet com 80 curts des que sóc petit, encara que de professionals sols he fet 7 o 8", concreta.

Allí va començar l'aventura, i tot i que en algun moment pot dubtar d'haver fet una bona elecció, al final sap que és el que havia de triar. "És molt inestable. No saps mai quan funcionarà, quan no, i no és una feina que tens una nòmina el dia 1, i que et pots organitzar la vida d'una forma estable. Potser un mes cobres per 5 mesos, i després estàs cinc que no tens feina. Has de saber-ho gestionar, sobretot estomacalment, d'aguantar aquesta inestabilitat", explica. Però, per contra, subratlla que "et permet molta llibertat; tinc una llibertat de no tenir uns horaris tancats de fitxar, perquè ja ho vaig fer durant un temps, quan vaig estar 5 anys en una empresa que feia vídeos corporatius, i era horrorós per a mi. Jo vinc de la creativitat, i l'art surt quan pot, no quan fitxes. A més, feia vídeos com xurros, i era com que no tenia ànima. Era l'antítesi del que a mi m'agrada". Amb tot, fins i tot d'aquesta situació en va treure una cara positiva. "Vaig poder aprendre moltes coses, fer vídeos de tots els tipus, veure com treballen les grans marques, veus com fan les coses... i va bé perquè vas tocant pals i acabes veient què és el que vols fer", explica. "És com la publicitat, que realment era cansat, perquè fas el que vol el client, que està bé, però realment el que jo vull explicar són històries narratives, que expliquen una història, una emoció, un personatge, i si pot ser una mica teu, millor", apunta.

Director de cinema

Així, la passió de Pintó és el cinema, i en concret, ser-ne director. "Des que vaig sortir, bàsicament, el que fet és de director. Hi ha qui opta per fer d'ajudant de direcció, però costa molt ascendir. I vaig decidir que jo em perfilava com a director perquè, encara que hagi de fer coses petites, sempre estaré fent el que vull fer", destaca.

Ja fa uns anys, Pintó va iniciar-se en el món dels curtmetratges professionals, amb molt bona acollida. "Van funcionar molt bé els curtmetratges Nada SA, Aun hay tiempo i R.I.P.. Amb aquest últim vam guanyar a Sitges el millor curtmetratge, i que funcionessin ens va donar la possibilitat, amb un company que es diu Caye Casas, de fer una pel·lícula que es deia Matar a Dios, que era de baix pressupost, i també vam guanyar a Sitges, i vam anar per tot el món guanyant més de 20 festivals, i el curt porta més de 80 premis".

Un èxit que també assolia Nada SA, amb el qual van estar nominats als Gaudí i el va comprar HBO, rebent una setantena de premis. Una tasca professional que compagina amb la docència, com dèiem, impartint classes a l'ESCAC de direcció de cinema, on li ha arribat l'oportunitat de dirigir la pel·lícula Malasaña 32, produïda per Warner Bros i A3 Media, que s'estrena el pròxim 17 de gener. Una pel·lícula de terror amb la qual, admet "m'hi sento molt còmode".

Malasaña 32 l'ha rebuda per encàrrec. "Surt d'aquesta acumulació de, durant 7 anys o 8 anys, donar classes a l'ESCAC, on els qui la porten estan molt ben connectats", apunta. "Ara, el cinema està vivint un moment molt dolç en què s'està generant molt material, molt contingut, estan sortint moltes plataformes, i això vol dir que hi ha molt consum", una situació que porta les productores a invertir en nous projectes, i en un d'aquests, van buscar a Pintó que, per la seva trajectòria, encaixava amb el perfil. "Hi ha gent que diu quina sort, i jo dic que no, que estava al lloc esperant des de feia molt temps a què arribés. Has d'estar esperant en el moment adequat en el lloc adequat, però perquè sempre hi eres", apunta.

"La tècnica és molt important, i a mi m'agrada molt: sóc un director molt tècnic"

Pel que fa al gènere, ha estat una bona oportunitat per al santcugatenc. "Sempre m'ha agradat la ciència-ficció i el gènere, és a dir, no he sigut mai molt del fet romàntic o del drama; sempre m'ha agradat una mica més el thriller, l'acció, o la ciència-ficció", admet. I dins del gènere, li van trucar per fer Malasaña 32. "He sigut director d'encàrrec que se'n diu, perquè em van passar un guió, i el guió era de terror, i vaig pensar que era fantàstic", explica, afegint que "intervenen uns elements molt de fotografia, de càmera, d'estètica, que ajuden al fet que la història avanci, i no senzillament personatges. La tècnica és molt important, i a mi m'agrada molt: sóc un director molt tècnic", aclareix.

A més, en paral·lel, està treballant en projectes propis. Concretament "una sèrie de ciència-ficció que m'agrada molt, i un altre projecte una mica més de thriller a l'estil germans Coen", detalla, explicant que "el que he après en aquests anys és que has de tenir moltes cartes i molts fronts oberts, perquè si et truquen, quan et truquin, o vagis a buscar productors, puguis oferir un ventall de possibilitats. Si només vas amb una bala, pot ser que fallis".

Entre els reptes de futur de Pintó, d'entrada, hi ha veure com va l'estrena de la seva nova pel·lícula aquest 17 de gener. "És un moment molt important per veure si hem fet bé les coses o no, perquè aquest món és molt resultadista, en el sentit que si fas bons números, ets un crack, i si no ets escombraries", assenyala, afegint que "jo sé que la feina està ben feta, però ara sí que depèn de què diuen els espectadors".

Una reacció que pot marcar les seves següents passes dins del món del cinema. "Segons la reacció de públic intueixo que sortiran més o menys ofertes", diu, però "per no esperar, paral·lelament, amb la mateixa productora que hem fet la pel·lícula, Bambú, ja estem preparant una altra pel·lícula per al 2020, també de terror, però més terror psicològic". A més, "estic preparant una sèrie d'un projecte de ciència-ficció, que es diu Mental, que és una pel·lícula que des del 2008 que està preparada, amb un coguionista amic meu que es diu Carlos Franco", afegeix. Una projectes que conjuga amb les classes, la postproducció de Malasaña 32, i amb això "ja faig el cupo d'hores, que de vegades al final moltes vegades n'acabo fent més que un rellotge, però com que t'agrada tant, no te n'adones", riu.

"Sempre he dit que l'objectiu final ha de ser, per a mi, viure només de fer pel·lícules"

Tot plegat, Pintó ho fa amb un únic objectiu. "Sempre he dit que l'objectiu final ha de ser, per a mi, viure només de fer pel·lícules", admet, concretant que "això seria la màgia, poder fer una peli cada dos anys, que em paguessin prou per poder viure només de fer aquella pel·lícula, i la resta del temps pensar només en quina pel·lícula més faré; és el que jo vull". I és que fa temps que, com afirma, "no tinc al cap res de tot això dels premis", pel seu funcionament, i que el més important, a parer seu, és que "tiris milles amb el que tu vols". "El meu objectiu és ara fer pel·lícules de tant en tant, connectar amb el públic, que al públic li agradi el que faci, i si després connecto amb la crítica, fantàstic; i si després connecto amb els jurats dels festivals, ja farem una festa", afirma.

I és que, com defensa, "és un món com tan eteri, com tan poc matemàtic, depèn tant dels gustos... és tan complicat dedicar-se a un món on és tot tan variable i tan subjectiu, que com et fiques a voluntat de la subjectivitat de la gent, estàs venut. Seràs sempre esclau de les seves opinions i tu no serà mai feliç, perquè mai acontentaràs a tothom". Així, per Pintó, el que és important és "que estiguis tu tranquil, convençut del que has fet, i si algú ve i t'abraça i et diu m'has canviat la vida, fantàstic; i si algú et diu que això no val res, doncs, escolta, és la teva opinió. No passa res".