Ignasi Cabanas: "L’art tal com l’entenem està en un punt de regressió"

Ignasi Cabanas és el director de la Sala Rusiñol, que durant el 2021 compleix 35 anys

La Sala Rusiñol celebra 35 anys d'existència durant l'any 2021. Durant aquests 35 anys, la Rusiñol ha estat escenari de més de 1000 exposicions i per allà hi han passat més de 100 artistes. El TOT Sant Cugat entrevista el director i fundador de la sala, Ignasi Cabanas, que fa un repàs d'aquests 35 anys i analitza la situació actual del món de l'art. A més, Cabanas també planteja quins són els reptes de futur de la Sala Rusiñol.

La Sala Rusiñol va néixer fa 35 anys. Amb quina motivació va obrir portes?

La Sala Rusiñol va néixer per una iniciativa en el fons de la qual hi havia el meu pare. El meu pare era pintor, el que ell feia agradava força. I després també per una qüestió d'aprofitar les oportunitats, el destí. Nosaltres sempre hem viscut aquí al cantó (de la Sala Rusiñol), i la sala va quedar lliure. Aleshores, ho vam pensar i ho vam agafar. El nom va ser molt senzill d'escollir, ja que a nosaltres sempre ens ha agradat molt la pintura tradicional catalana, i Santiago Rusiñol n'és un dels exponents. No hi havia dubte. Així va néixer el lloc i així va néixer el nom. La primera exposició es va fer el 13 de maig, i era una exposició conjunta de Josep Amat, Anna Benavent, Miquel Cabanas, Ramon Calsina, Francesc Camps Ribera i Joan Commeleran.

Després d'aquesta primera exposició, han passat per aquí molts artistes.

El que ha de fer una bona galeira és millorar cada vegada el seu nivell. Quan comences estàs més reduït, no coneixes tant aquest món. A través dels anys s'ha pogut anar creixent, i ens hem creat un nom força important.

Mirant-ho ara, 35 anys després de l'obertura, s'han complert les expectatives que tenien quan van iniciar?

Estem satisfets. El que no està tant clar és el futur. Nosaltres hem fet un recorregut força interessant i crec que podem estar contents i donar gràcies a Déu. Però ara d'aquí en endavant què passarà? És una qüestió difícil de contestar perquè hi ha hagut una regressió en el món de l'art. A Sant Cugat hi ha hagut moltes més galeries de les que hi ha ara, i han anat tancant. Ens hem quedat pràcticament sols. El nostre mèrit, ara mateix, està en persistir, en estar aquí. El futur està una mica negre. Jo crec que nosaltres vam començar en un moment en el qual l'art es valorava, en un moment en el qual estava creixent. La gent volia tenir obres d'art a casa seva, i venia a buscar quadres. Ara hem passat a un moment en el qual tot és digital. Nosaltres som a internet, però és un món que canvia molt. El fet que l'art sigui per sempre ha canviat.

 

La solució implica adaptar l'art als nous formats i als nous canals?

Sí, però com ho fas? Nosaltres entenem l'art com quelcom tradicional. Pots adaptar-ho a una pantalla canviant, però aleshores no tens mai una personalitat concreta. El fet que existeixin les galeries d'art és per ajudar-te a tenir a casa aquell art que tu has escollit. Però no avui, i demà, i la setmana vinent, sinó que duri mentre duri la casa. Això ha canviat. Tothom va al moment, a l'instant. La gent gasta els diners en aquella cosa immediata. Els hàbits han canviat. 

Sant Cugat és una ciutat que té moltes galeries o sales d'art pel centre de la ciutat. Aquest fet els ajuda retroalimentant-se o els limita en forçar una alta competència?

A nosaltres la competència no ens ha espantat mai. Sempre hem procurat estar a primera línia. Sempre hem portat pintors reconeguts, que tenen un nom, que tenen un traç dins del món de l'art. Ara, però, tenim un problema també, que és que amb 35 anys han mort molts dels pintors que teníem. Vam començar amb una època en què teníem pintors importants del panorama català i que ara ja no hi són. Aleshores ens toca buscar nous pintors, nous valors... Ara estem a la caça del pintor, has d'intentar descobrir nous valors. A més, ara ja no apareixen tants pintors com abans, perquè abans hi havia molta més demanda, i sortien molts pintors espontàniament. Ara, com que la cosa està més fumuda, els mateixos pintors s'han de replantejar altres tipus de vida per poder subsistir.

Més enllà de la situació global, els santcugatencs són una societat interessada en l'art?

Jo crec que sí, però ho eren més que ho són. Abans muntaves una exposició cada 15 dies i tenies la galeria plena. La gent estava pendent de què inauguraves per venir a veure-ho. Ara fas una inauguració -ara que estem a punt de superar aquesta pandèmia, però la gent seguirà venint com abans venia? Aquí omplies abans. Ara les exposicions no es fan cada 15 dies, sinó cada mes, la qual cosa et demostra que la situació no està igual. El nostre repte és seguir vius, seguir estant aquí, però està difícil. És com les botigues antigues, que desapareixen i la gent es lamenta. Però el problema és que no hi va a comprar. Si tu vas a comprar en una botiga, aquella botiga no tancarà. A l'art li passa el mateix.

En el moment de la creació de la Sala Rusiñol van crear també un espai per a socis. Per què?

Vam crear un club de socis com a un fons d'art. A través d'una quota de tipus mensual -el que vulgui posar el soci- es fa un fons amb el qual pot adquirir una peça que li agradi en algun moment. Això acosta l'art a tothom, perquè no has de tenir aquells mils d'euros disponibles, sinó que ja t'has fet el teu propi fons. La gent va respondre molt. Ara tenim 500 socis, però vam arribar a ser uns 1000. S'ha anat perdent a mesura que la gent s'ha desentès de l'art.

A banda d'organitzar exposicions i altres activitats, també ofereixen serveis de certificació i valoració d'obres, i de restauració de peces.

Só. Nosaltres certifiquem i valorem a pintors que han passat per aquí. En obres dels pintors que han passat per aquí, podem certificar-les i podem donar-los-hi un valor. Són serveis que oferim a qui li ineteressi, i la gent ho està fent servir, inclús ens arriben demandes de fora d'Espanya. A través d'internet ens han arribat per exemple coses d'Estats Units. Tampoc hi ha massa gent que ho faci, i hem de tenir el nostre estil propi.

Quin estil artístic ha cuidat més la Sala Rusiñol?

Nosaltres sempre ens hem definit com a figuratius. L'abstracció aquí no hi ha entrat mai. A mi sempre m'ha semblat que si has de buscar un art, i donr explicacions... No és el nostre estil. Per mi la pintura autèntica és aquesta.

Quin és el repte de futur que tenen?

Per mi, el repte és seguir existint. No tenim ganes que això acabi i farem el possible perquè això es pugui mantenir. Ens hem d'inventar coses noves, buscar nous artistes -que ja hi són-, hem d'oferir al públic de Sant Cugat allò que vol. És qüestió d'interpretar una mica el gust de la gent. 

 
Comentaris

Destaquem