Joan B.Culla: "No són unes memòries d'un actor polític. Són les memòries d'un observador"

L'historiador Joan B. Culla presenta el seu nou llibre La història viscuda, un llibre autobiogràfic en el qual recull la seva experiència com a historiador i com "observador" de la política catalana, entre altres. El llibre es presenta el dijous 21 de novembre a la Sala El Siglo-Mercantic a les 19:30 hores. Un acte organitzat per Òmnium Cultural i el Tot Sant Cugat i amb el patrocini d'Amat Cultura.

En el llibre fa una reflexió sobre si li tocava escriure unes memòries. Qui és Culla?

Alguna vegada m'he definit com un home de fer feines. Em considero un historiador vocacional. Quan tenia 9 anys em vaig plantar davant dels pares i els vaig dir que volia ser historiador, una cosa que per l'edat no era habitual. No em van fer cas i no en tenien gaire idea sobre què volia ser. En prou feines jo mateix ho sabia, però m'imaginava que era algú a qui li agradava la història, i a mi, m'agradava. Em considero fonamentalment un historiador, però al mateix temps he tingut la sort de poder desenvolupar la meva segona vocació: el periodisme. Fins i tot abans de fer filosofia i lletres vaig fer alguna indagació per fer periodisme, en aquells moments no era una carrera universitària i era una cosa amb poc glamur, més tard això va canviar. La sort va voler que quan vaig acabar la carrera, la feina que vaig trobar va ser fer classes d'història en una facultat de periodisme, la de l'Autònoma. Això va ser una carambola de la vida.

Com va ser la carambola.

L'any 81 en Sergi Schaaff va ser nomenat cap de programes del Circuit Català de Televisió Espanyola a Catalunya, i ens va agafar a mi i al Salvador Alsius i ens va dir que tenia una idea per fer un programa i que volia que el féssim nosaltres. Així va començar el programa Memòria Popular. Era en un moment en què encara hi havia poca gent que estava aprenent allò, ara ha canviat molt. Vaig tenir la sort de començar a conèixer i treballar en el mitjà televisiu quan encara era excepcional i al mateix temps, vaig començar a fer articles. Així, van començar a saber qui era aquell jove historiador i van passar a ser els mitjans els que em demanaven articles. Per tant sóc un historiador que sempre ha tingut un peu en el món dels mitjans de comunicació, que s'ho ha passat molt bé en aquest altre món, Que ha après moltíssimes coses i que gràcies a la segona vocació ha aconseguit una cosa que només amb la primera difícilment hauria aconseguit, que és una certa popularitat, un cert reconeixement social.

"Molt poca gent pot guanyar-se la vida en el que li agrada, jo he tingut la sort doble"

Ha pogut combinar aquestes dues passions.

Molt poca gent pot guanyar-se la vida en el que li agrada, jo he tingut la sort doble, combinant les dues coses que m'agradaven des de petit: la història i el periodisme.

Què tenen en comú?

Intenten explicar i que la gent ho entenguin coses que han passat. Les eines, els instruments dels dos oficis són relativament semblant. Es tracta de mirar, d'entendre el que ja ha passat o el que passa, i un cop ho has entès analitzar-ho i explicar-ho de forma que l'altra gent ho entengui.

El llibre és autobiogràfic però quina història s'explica en el llibre?

Jo no he governat mai ni he militat en cap partit, per tant no són unes memòries d'un actor polític. Són les memòries d'un observador. Vaig pensar en titular-les com a Memòries d'un tafaner, i he tingut força sort de poder observar coses interessant i de poder conèixer actors polítics importants per a la història d'aquest país. De poder observar de prop etapes de la història de Catalunya i fins i tot de la història d'Europa rellevant, el que intento resumir en aquest volum és això. Suposo que el principal interès del llibre és el que explico de la política catalana i els seus protagonistes.

Quins personatges troba més rellevant haver conegut?

Tots d'una forma o una altra. Si hagués de fer un podi, segurament, seria Pujol i Tarradelles, o al revés; i en tercer lloc, potser Pasqual Maragall. Per què han sigut presidents? Sí. Però per més coses, perquè han estat gent imputant en la història política d'aquest país.

"Desgraciadament en aquests últims 8 i 10 anys he assistit a la crisi del periodisme"

Quines coses ha viscut que són difícils de fer creure que diu al llibre. (Ho cita al llibre)

Moltes coses. Per exemple amb relació al periodisme. Al començament era una professió poc visible, després vaig assistir, amb l'arribada de la democràcia, al boom de la professió, i no només com a observador, sinó com a professor de la facultat. Hi va haver una època que totes les noies i els nois volien ser periodistes. Desgraciadament en aquests últims 8 i 10 anys he assistit a la crisi del periodisme.

Per què creu que ha passat això?

Fonamentalment degut a la crisi i a la crisi afegida dels mitjans de paper, a la proliferació dels mitjans de comunicació que tenen un cost molt baix...

Parlem una mica de Catalunya. La història de Catalunya s'ha de posar a la història d'Espanya?

Si parlem del segle X no, però si parlem del XXI o el XX, sí. Podem explicar els Almogàvers, per exemple, sense fer referència ni a Espanya ni a Castella, perquè en aquella època eren uns veïns que teníem. Si parlem del XIX, XX o XXI, no es pot explicar sense el context espanyol.

Diu que la història del segle X sí que es pot explicar sense Espanya.

El primer motiu és perquè al segle X, Espanya, no existeix. Encara que hi ha gent que creu que Espanya la va crear Déu una mica abans d'Adam i Eva, no, no és veritat. És una construcció que històricament va prenent forma a partir del XV o el XVI i que no es converteix en un estat fins a principis del s. XVIII amb Felip V. Fins aleshores era una expressió geogràfica.... A Catalunya hi ha unes lleis i uns impostos, a Aragó uns altres, a València unes altres, etc. És a partir del 1714 que s'unifiquen impostos, lleis, sistema d'administració, i que es pot començar a parlar de monarquia espanyola. Abans és monarquia hispànica. És una monarquia plural dins de la qual conviuen estats diferents amb monedes diferents, impostos diferents... Si parlem del segle XIX o XX, és evident que Catalunya ha desenvolupat la seva trajectòria dins del marc espanyol. No em sembla que sigui una qüestió que pugui ser polèmica, és molt evident. No m'he trobat mai ningú que ho negui això. Que digui Catalunya no ha tingut a veure mai res amb Espanya.

"Encara que hi ha gent que creu que Espanya la va crear Déu una mica abans d'Adam i Eva, no, no és veritat"

Quan sectors de l'unionisme acusen l'independentisme de manipular la història i afirmen que Catalunya no ha estat mai una unitat política pròpia, sinó que era corona d'Aragó, a què es deu?

No ha estat una discussió nova d'ara. Potser es pensa algú que això va començar com a reacció al procés. És mentida. Fa 50 o 100 anys no s'utilitzava políticament com ara. Jo crec que el que ha fet sempre por al nacionalisme espanyol és que es digués que Catalunya havia estat un estat, no que algú digués que el segle XIV era un estat. El que els feia por és que algú digués: "Com que al segle XIV era un estat, ara ho volem tornar a ser". Això els inquieta. El qui diu que no existia Catalunya, sinó que existia la Corona d'Aragó, és un analfabet amb termes històrics. Clar que existia la Corona, però dins d'aquesta estructura, que era molt fràgil, no hi havia un parlament de la Corona d'Aragó. Cada territori (Catalunya, Aragó, València, el regne de Mallorca) tenien les seves pròpies corts. Cada territori tenia unes lleis diferents. L'única cosa que existia era un monarca comú, que ni tan sols tenia el mateix nom a tot arreu, perquè a Aragó era rei, a València rei, a Catalunya comte de Barcelona, i a Mallorca rei. Fins i tot les numeracions no eren les mateixes. Per exemple, a Aragó sempre hi havia un Alfons més. Ningú deia al segle XIV "Jo sóc de la corona d'Aragó"; la gent deia "jo sóc català", "jo mallorquí", etc. Eren les entitats polítiques, jurídiques, culturals i històriques. Per tant, aquesta discussió és ridícula. A cada lloc del món el sobirà té un nom, a Catalunya era el compte-rei.

Doncs si els feia por que hi hagués qui demanés un Estat català...

Des d'Espanya fa molt més de 100 anys que es titlla el catalanisme de separatista, quan aquí no hi havia gairebé ningú de separatista. Però l'etiqueta s'havia utilitzat. Al final, una part molt important dels catalans l'ha acabat volent. No dic que sigui per això, però una mica sí.

Per què creu que hem arribat fins aquí?

Hi hem arribat per raons que tenen forçosament a veure que des de Madrid faci un segle llarg que titllessin de separatista a tothom? No. Jo crec que l'erupció de l'independentisme català aquests 10 anys respon a un còctel. La primera i principal és l'actitud de l'Estat des de l'Estatut, des del 2006, la sentència del 2010 i tot el que va continuar. És a dir, una bona part de la societat catalana al llarg d'aquests anys va anar arribat a la conclusió que no hi havia manera de trobar l'encaix de Catalunya dins de l'Estat, respectuós amb la identitat catalana, etc. Alguns, fins i tot van més endarrere i parlen de la majoria absoluta de l'Aznar el 2000. L'absurda incomprensió del Madrid oficial de l'impacte de la sentència del constitucional contra l'Estatut. No van entendre que més enllà dels articles concrets que el constitucional tocava, el que es va produir a Catalunya va ser una sensació general d'humiliació, perquè va ser un text aprovat a les Corts Espanyoles, el vam aprovar en referèndum... No ho van saber llegir. També hi va tenir un cert paper la crisi econòmica. També crec que l'independentisme d'avui té un motor que se situa més en les emocions i en els sentiments que en la butxaca, tot i que hi ha tingut algun paperet. Però sobretot s'ha mogut en el terreny de les emocions.

"Crec que l'independentisme d'avui té un motor que se situa més en les emocions i en els sentiments que en la butxaca"

Com pot acabar aquesta situació?

A, no sé, jo sóc historiador i conec més o menys el passat, però del futur no en sabem res. El que crec saber és que això no és un suflé i que això ja ho deu veure fins i tot el més cec, perquè un suflé que dura set o vuit anys no és un suflé. No baixarà mentre per la part del Madrid del poder es mantingui en aquesta ceguesa respecte del que és el fons del problema. Si tinguessin una mica d'intel·ligència emocional, s'adonarien que el que estan fent és equivocat de cara a apaivagar l'incendi. Quan van veure que eren un 48% d'independentistes haurien d'haver pensat què podien fer per fer baixar al 25 la xifra, perquè hi continua havent un problema, però ja és un altre. 

Quines coses havien d'oferir?

Un pacte fiscal de veritat, un blindatge de les competències en matèria de cultura, ensenyament i llengua.